Opinió

Tribuna

Kafkianament

“¿Oi que no ens farà cap mal, als catalans, mirar d’entendre tot allò que va viure –i va escriure– Kafka?

Tracto de pactar amb els meus dimonis de capçalera que em deixin viu fins l’any 2024 per poder prendre part en l’Any Franz Kafka, que va néixer a Praga el 1883 i que, un mes abans de fer quaranta-un anys, va morir al sanatori de Kierling. Al cap de vuit dies, va ser enterrat a Praga. El poeta barceloní Manuel Vázquez Montalbán va escriure un poema, amb el títol “Praga”, pel qual desfilen les moltes raons que, en tant que catalans, ens acosten a Praga i a Kafka, que havia escrit notes actualíssimes sobre la “memòria d’una nació petita”: “La memòria d’una nació petita no és pas més petita que la d’una grossa. Per tant treballa més a fons el material de què disposa. […] La consciència nacional d’un poble petit i les exigències que se’n segueixen per a cada un dels seus individus impliquen l’obligació d’aquests de conèixer la part de la literatura que se’ls ha assignat, de donar-li suport, de lluitar per ella i, sigui com sigui, de lluitar-hi fins i tot quan no la coneixen o no li donen el suport que cal.” (El text apareix a l’edició de Diaris 1910-1923 de Kafka, publicada el 1985, en versió de Francesca Martínez i amb una presentació de Lluís Izquierdo, amb el títol –no gens ingenu– d’El solit (d)ari Franz Kafka). Fa cent anys (el 23 de gener de 1922) escrivia: “…fins ara la meva vida ha estat una marxa estàtica, una evolució que, a tot estirar, coincideix amb la d’un queixal corcat a punt de podrir-se”. I el 27 de gener: “El fet d’escriure: un consol estrany i enigmàtic, tal vegada perillós, potser alliberador: abandonar amb un salt la cadena acció-observació. Observar les accions de tal manera que hom arribi a crear-ne un estil superior, superior i no pas més agut, i com més superioritat tingui, més inaccessible a la monotonia…” El 15 de març d’aquell 1922: “Refugiar-se en un país conquerit i trobar-lo insuportable al cap de poc per la senzilla raó que hom no pot refugiar-se enlloc. No haver encara nascut i sentir-se ja forçat a vagarejar pels carrers i enraonar amb la gent.”

Lluís Izquierdo comenta així l’angle des d’on es movia Kafka: “Escriu en veu baixa. L’opacitat de les coses quotidianes és transparentada pel seu estil límpid, grinyolant i laberíntic. Si la seva visió sembla desconhortadora, mai no ho és tant com el món real que visqué, esdevingut d’altra banda criminalment sòrdid deu anys després de la seva mort. […] Diaris de la lluita amb els mots i de la verificació personal en la tasca d’escriptor.” En una nota de la p. 437, llegim: “Kafka tenia tres germanes casades. Totes tres –la predilecta era Ottla– varen morir en un camp d’extermini nazi, com dos dels seus cunyats i moltes de les persones que són esmentades als diaris.”

Per als homenatges que goso suggerir per al possible homenatge a Kafka, comptem, a casa nostra, a més de l’excel·lent edició dels seus diaris, amb una edició exemplar de La metamorfosiDie Verwandlung, que potser hauríem d’haver traduït com a “transformació”, “transmutació”, “canvi d’aspecte”– en una edició modèlica de Proa (primera del 1978 i segona del 1985) a cura de Jordi Llovet. En el seu pròleg ens recorda: “Franz Kafka – una vida breu, escapçada per la tuberculosi; una escriptura penosa articulada al ritme d’un desig que es desplaça progressivament des de l’escena dels cossos a l’escena subtil de la lletra. Una vida dedicada a una transformació lenta i feixuga: passar de la condició de fill-reproductor del llinatge familiar a la situació làbil de l’escriptor-celibatari: Diari, 15 d’agost de 1914: «Ja fa dos dies que escric seguit, tant de bo duri. Ja no estic tan capficat i protegit per la feina com fa dos anys, però, amb tot, és cert que la meva vida ha adquirit un sentit; la meva vida ordenada, absurda i buida de solter, ara té una justificació. Puc tornar a mantenir un diàleg amb mi mateix, i ja no fito la mirada en un buit tan absolut. Només seguint aquest camí podré trobar una millora.»”

I tanco amb la primera frase de La metamorfosi: “Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós…”, i amb un comentari de Jordi Llovet: “Kafka constitueix un dels millors exemplars de la història literària per adonar-se que una literatura menor, la literatura d’una persona sotmesa a tres o més ocupacions, no té perquè ésser una literatura esquifida.” Ah! I com ens explica Jordi Llovet, que va fer tres viatges a Txecoslovàquia per mirar de recórrer els itineraris vitals de Kafka: “Després d’aquests contactes em va semblar arribar a la conclusió que Kafka havia transformat tant la seva pròpia vida a través de la lenta construcció d’una escriptura, que només se’l podia recordar com un personatge de ficció, a penes real.” Goso afegir: ¿oi que no ens farà cap mal, als catalans, mirar d’entendre tot allò que va viure –i va escriure– Kafka?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.