No planyo la infanta

Estic literalment dividit entre aquell acudit de les xarxes en què Cristina de Borbó demana reobrir el judici del cas Nóos perquè ha recuperat la memòria i aquell altre acudit, també de les xarxes, en què anuncia que ha deixat la feina a La Caixa i que treballarà a l’Once, que és una destinació més adequada per a algú que com ella ni hi veu ni hi sent. Ni la planyo ni res que s’hi assembli, a Cristina de Borbó. Tampoc vaig com un boig amb la idea de fer-ne estelles. Els Borbons venen genèticament preparats per escalar sols els cims del ridícul. Ja s’ho faran. Com era aquell?... “A mi, plin. Jo dormo en Pikolin.” Ni tampoc m’aclapara la vergonya aliena que genera la filosofia de vida que desprèn el comunicat oficial. M’ha fet pensar en el museu dels horrors, com la monarquia espanyola. La pregunta seria què és més ridícul, forassenyat, petaner i feudal?: opció 1, “Hem decidit interrompre la nostra relació matrimonial”; opció 2: “El compromís amb els nostres fills es manté intacte”; opció 3: “És una decisió d’àmbit privat i demanem el màxim respecte als que ens envolten”. Com que no hi som, al voltant, ni els tenim tancats en un cercle, que és el que significa envoltar, a nosaltres no ens concerneix la petició de màxim respecte. Podem anar doncs cap als digitals de la caverna, que ja van bojos amb “la nova sogra” d’Urdangarin. “Li diuen Toñi, es conserva molt bé i piula a les xarxes a favor del PSOE i Podemos i contra la monarquia.”