Els bancs i nosaltres

Vaig treballar vint-i-tres anys en un banc, de manera que conec la seva forma de treballar. Accepto que les coses han canviat molt i que moltes no les conec i m’han passat de llarg. No obstant, volia donar una explicació de la manera de treballar dels bancs i donar alguna anècdota d’aquests darrers temps.

Els bancs guanyaven uns diners a còpia de captar dipòsits a un preu i a concedir-los en forma de crèdits amb un interès superior. La diferència incloïa els beneficis i les despeses del banc. El sistema bancari va començar a abaixar els tipus d’interès. I quan el Banc Central Europeu va situar el tipus d’interès bàsic en l’1 o el 0,5%, tot i que els crèdits dels bancs es concedeixen a tipus superiors, la diferència només deu cobrir les despeses i poca cosa més. La solució o mitja solució dels bancs, que intentava compensar aquesta baixada dels interessos, va ser aleshores cobrar comissions a tothom i per a qualsevol operació.

Alguns bancs van poder superar aquesta fase a força de passar a dividends els beneficis obtinguts per filials seves, que passaven al compte de resultats del banc principal. Però, tot i això, era difícil d’aconseguir dividends per als accionistes. Calia fer una revolució i aquesta s’ha obtingut mitjançant l’anomenada banca digital, que permet reduir a la meitat les seves oficines, el seu personal i, hi afegeixo pel meu compte, també el seu servei.

Per exemple, jo havia de retirar uns diners del banc i era dissabte. Un dia en el qual els bancaris fan festa. El nostre banc té dos caixers automàtics exteriors, de manera que confiava en ells. Però me’ls vaig trobar espatllats tots dos i vaig tornar amb el cap cot cap a casa, ja que els meus anys i el meu estat físic em dificultaven anar a buscar una altra oficina del mateix banc. L’oficina, a la qual vaig anar el dilluns següent, ja no s’assembla gens a les que hi havia en el meu temps. Poca gent, algunes cues en els caixers automàtics i poc servei. Fa temps vaig haver d’anar a cobrar un xec en efectiu. Un apoderat del banc –no hi havia una persona a la finestreta– em digué que ells no tenien diners, però que en trobaria en una altra oficina del mateix banc situada a uns 500 metres d’aquella. Ho vaig fer així, vaig cobrar i vaig tornar a casa.

Comprenc que les coses hagin canviat i que internet i els telèfons mòbils s’hagin convertit en instruments indispensables per anar pel món. Ja m’adono que jo no hi puc anar perquè no tinc mòbil, ni sé utilitzar la internet que tinc a casa. Tinc consciència que la meva generació, que va viure la guerra civil, és la darrera del que en diria l’etapa de la industrialització i ho dic com a historiador de l’economia. Tenim la revolució agrícola, que va durar segles; la industrial, que va durar menys, i ara tenim la revolució digital que cau sobre les nostres espatlles. No sé quant durarà la nova etapa, però sí que m’agradaria que els bancs recuperessin la manera de treballar que tenien a la meva època: atenció al client, procurar buscar solucions als problemes que els plantegin, etc., etc. D’altra manera, si has de fer dos quilòmetres per trobar la teva oficina, si et trobes que han jubilat als cinquanta anys la persona que t’atenia, o que l’han enviat una oficina de Níjar –Almeria– o que simplement ja no hi és perquè no tenia lloc a l’estructura del banc, tu, com a client, també et trobaràs que el banc t’abandona sense gaire compliments.

Els bancs necessiten els clients i els clients necessiten els bancs, però convindria que les dues parts quedessin contentes. I que els bancs ratifiquessin la seva labor de servei.