Bruixes. Sortir de la norma

No eren bruixes, eren dones i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Les dones condemnades per bruixeria van ser bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. La decisió del Parlament de reconèixer les dones acusades de bruixeria com a víctimes d’una persecució misògina no és una operació de distracció ni un tema secundari com algunes veus han criticat. Calia aquesta reparació històrica. Darrere de la proposta del Parlament hi ha un treball d’investigació del professor d’història de la UB Pau Castell i publicat a Sàpiens. Castell ha aportat rigor acadèmic a un tema que ha generat molta literatura durant segles. Explica Castell que les dones acusades de bruixeria solien ser dones en situació de marginalitat –forasteres, vídues, pobres...–, dones que fàcilment podien ser acusades perquè no tenien suports socials i familiars. Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Les bruixes gironines han omplert centenars de pàgines i reparar el greuge històric amb aquestes dones és necessari i cal que ho expliquem. La toponímia gironina està plena de llocs que tenen un nom similar: “pla de les Bruixes”, “gorg de les Bruixes” o “clot de les Bruixes”. Carles Vivó diu que eren espais de trobada de dones i que n’hi ha a Rocacorba, a Sant Esteve de Llémena o Avinyonet de Puigventós. I trobem referències de bruixes a Llers, Vilajuïga, Palamós, Sant Hilari o Arbúcies, entre d’altres. El que ara sabem és que no les van matar per remeieres o perquè participessin en cultes satànics. Eren batlles i senyors feudals amb la complicitat de veïns i veïnes els qui les acusaven i els feien passar per judicis manipulats després de torturar-les. Les acusades eren dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb vides poc convencionals, que sortien de la norma.

D’això va precisament l’espectacle Así bailan las putas, de la companyia Sixto Paz, que malauradament s’ha vist poc. Un espectacle que posa en qüestió l’amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional. Que proposa sortir de la norma. Una presa de consciència de la mirada patriarcal amb què entenem el món, i una crida a transformar-la. Un espectacle que hauríem de recuperar perquè posa en evidència, tal com ha fet la resolució del Parlament, l’efecte d’anys de mirada patriarcal.