En pau

En el conflicte Ucraïna-Rússia, el que queda ben clar és que no sabem viure en pau. Ràpidament tots els països s’han afanyat a ensenyar les seves joguines de guerra, com si es tractés d’un joc. De fet, ja sabem que ho és, d’interessos, però no em deixa de sorprendre que a hores d’ara estiguem així, malgrat que les declaracions i els discursos sempre enalteixin que la pau és necessària en tots els àmbits de la vida i de la societat. No obstant això, la pau és un bé que escasseja. Sovintegen situacions violentes i de dolor arreu. Conflictes armats, atemptats, assassinats, discriminacions... Qualsevol pot veure, però, que l’ésser humà sembla que visqui millor en el conflicte, en aquesta necessitat constant de barallar-se, de lluitar per demostrar no sé ben bé què. Quan tot just estem encarant la sortida contra un enemic al qual s’ha demostrat que convenia fer front de manera conjunta i comuna, quan semblava que la societat havia entès que calia abandonar les actituds egoistes, individualistes, arraconar les lluites i els enfrontaments estèrils i que el que importava de veritat era, és i hauria de ser el combat per la vida, per una vida digna, en pau i tranquil·litat, ara resulta que no; que ja no ens recordem de tots aquells bons propòsits que ens havíem compromès a tirar endavant; perquè, quan ha semblat que la cosa ja estava i que no n’hi havia per a tant, els que tenen la paella pel mànec han decidit unilateralment que tornem a la casella d’inici. A rearmar-nos, a ensenyar múscul, a demostrar que jo soc més fort que tu; en definitiva, a arremangar-se per una cursa que no porta enlloc, més que a l’autodestrucció d’aquesta manera de viure competitiva, mesquina, indiferent, violenta i per res pacifica. Viure en pau és alguna cosa més que tres paraules, és un estat de vida al qual tothom pot arribar. Ara, abans que res, hi ha d’haver voluntat, s’ha de voler assolir aquest estat per poder estar en pau.