El país dels expresidents
Si les enquestes no enganyen, el guanyador de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya serà Artur Mas, amb una majoria més àmplia encara que l'any 2006; és a dir, amb probabilitat, aquesta vegada, no només de guanyar les eleccions sinó, a més, de fer tornar CiU a la presidència de la Generalitat.
Com que el canvi de president (sempre segons les enquestes) és més que possible, abans de final d'any ens podríem trobar que José Montilla hagués d'abandonar el Palau de la plaça de Sant Jaume (costat muntanya). La substitució al capdavant dels governs està perfectament reglamentada i és un fet del tot previst als països democràtics. Però, en el cas de Catalunya, mereix algun comentari. Per exemple, si Montilla, l'actual president, passa a la reserva, ja seran tres els molt honorables senyors expresidents que tenim en nòmina; Pujol, Maragall i Montilla. No es tracta de valorar si tres són molts o són pocs expresidents, però són tres i, que ja siguin tres, comença a seu un indicador que el càrrec de president de la Generalitat, en l'època moderna, s'està convertint en un plaer efímer. De fet, Pujol fa set anys que és expresident, però va ser president durant vint-i-tres anys. En canvi, Maragall ja en fa quatre que és expresident, i va ser president només durant tres anys; és a dir, que Maragall ja ha sigut més expresident que president de la Generalitat. I si Montilla passa a la categoria d'expresident, d'aquí a quatre anys també començarà a sumar més anys d'expresident que de president.
Qui pot donar fe del dinamisme presidencialista dels catalans és el rei Joan Carles, que a cada relleu signa un reial decret en què el cos de l'ofici diu literalment. “Declaro el cessament del senyor (nom i cognoms) com a president de la Generalitat de Catalunya, i se li agraeixen els serveis prestats”. De fet, l'estatus d'expresident de la Generalitat es deu a Joan Carles, perquè el seu predecessor com a cap d'estat, en lloc de reials decrets de cessament firmava enterados, que, per raons necrològiques, no preveien el pas de la presidència a l'expresidència: simplement decretava el pas d'un president de la Generalitat de viu a mort.
