Lliberts

Al meu poble n’hi havia un, de Llibert, era barber. Treballava per Ca Cantaré, que era l’amo de la barberia o perruqueria de Vila-seca. D’aquestes clàssiques amb el distintiu corporatiu que les identifica: els colors vermell, blanc i blau disposats de manera helicoïdal en un cilindre rotatori. Símbol gremial i medieval d’un ofici que incorporava els cirurgians, amb el vermell de la sang, el blanc dels embenats per tapar ferides i el blau posterior, que té dues teories d’incorporació al símbol, el de la Revolució Francesa i el de desmarcar-se dels cirurgians, que el 1800 a Anglaterra van crear un gremi nou separats dels barbers. Però vaja, tot això tampoc és que m’ho hagin explicat Llibert o Cantaré, prou feina tenien a xollar-me, a tallar-me els cabells quan era petit, en aquell establiment on afaitaven els homes un cop per setmana. Que sortien al carrer amb una cara neta i fent fragància de dissabte, després d’haver repassat diaris i revistes pinçats per aquella peça metàl·lica que tant serveix per penjar-los en un ganxo a la paret com perquè no se’ls endugui ningú fruit d’un descuit. Em ve Llibert al cap, i el seu somriure etern, mentre em posa una capa perquè el jersei no se m’ompli de cabell tallat. I em ve el nom de la veïna Llibertat. Em venen mentre parlo amb Llibert Tarragó, que ha completat el relat del seu pare, Joan Tarragó, el “bibliotecari” de Mauthausen, on va estar empresonat quatre anys i quatre mesos, i que explica aquell horror al llibre Heretar Mauthausen. Un horror continuat tota la vida en forma de malson, i que miraven d’evadir gràcies a un seguit de llibres que van acabar amagant en aquesta biblioteca clandestina. Ara és un llibre el que recull aquesta història vital, i on veiem una foto de Llibert Juvillà, fill del Pau Juvillà. L’ara exdiputat de la CUP, per l’èxit de la pressió de la Junta Electoral sobre els funcionaris del Parlament, va animar la publicació que busca, fent-nos memòria, que el malson no revingui.