Dones de febrer i d’agost
Es veu que deien, temps enllà, que les dones nascudes el mes de febrer eren receloses, àvides, infidels, de mutable condició i, tot plegat, acompanyat de suaus somriures i harmoniosa parla. Les nascudes a l’agost eren les que seguien de prop en maldats les del febrer. Però, segons es deia llavors, a les agostines se’ls veia allò dolent de seguida, eren baralloses, cridaneres, perdien una gallina i semblava que s’acabava el món. Les de l’agost, doncs, són com l’aigua brava i se les veu venir. Són, també, menys amoroses i falagueres que les del febrer. O ho demostren menys. Una antiga dita castellana: “Es peor que mujer febrera”...
Una tradició rabínica deia que Déu va fer l’home en el primer mes i la dona, en el segon. Però, entre obra i obra, s’entretingué per acabar alguns animals que no havien quedat al seu gust: el gat, la garsa, la guilla i la serp. A les mans del Creador quedà una mica de pols i d’aroma de cada animal. Tot plegat passà a Eva, quan la formà d’una costella d’Adam, i ella heretà les qualitats dels quatre animals...
Jo no tinc manies. De dones bones, i de bones dones, n’han nascut en tots els mesos de l’any. Tinguem en compte, per altra banda, que la humanitat s’ha sostingut sempre sobre les dones. Sense elles, tot s’hauria acabat. Dones de febrer, dones d’agost... Pot ser veritat el que s’ha dit d’elles? De vegades les dones m’han fet pensar en el mar, un mirall de plata quiet i assossegat, que passa de cop inesperadament a una tempesta furiosa, de fortes onades. Oh, el mar!... Més ben dit, la mar, en femení, que és inconstant i voluptuosa, com elles. Dones marines, doncs, molles d’aigua salada. Les sirenes, sí. Formoses, inconstants, misterioses, amb un atractiu irresistible. És així i és clar com l’aigua.
Nena, noia i dona... Estacions d’un trajecte vital. Des de sempre les dones, siguin rosses o brunes, ens han portat pels viaranys que elles han volgut, hagin nascut al febrer, a l’agost o en qualsevol mes de l’any. Indefugible atracció, la seva. Sense aquesta passió, l’espècie humana hauria desaparegut de la terra. I nosaltres anar fent, com deia en Met de Ribes...
