L’aspiració a no ser res

Per arribar a l’exposició La lluna de lotus, al monestir de Pedralbes, s’ha de travessar el claustre, sota el porxo del qual algunes cel·les obertes al visitant deixen entreveure la vida frugal de les clarisses que s’hi retiraven des de l’edat mitjana. En una d’aquestes habitacions, que retenen la fredor d’una cova, hi ha exhibit un vestidet blanc que sembla de bateig, potser l’únic record del món d’abans que va concedir-se la monja que va enclaustrar-s’hi. En una altra, s’hi presenta el mobiliari auster que acompanyava la vida quotidiana al cenobi: un bufet, una caixa per guardar-hi la roba, un escriptori amb la cadira de balca, tot molt petitet, de fusta basta a penes envernissada, com de casa de nines, però de nines antigues de família devota i pobra. Tot està concebut per ocupar poc espai, per no fer nosa i servir justet per a la funció que tenen encomanada: seure, llegir, brodar, meditar. També l’art d’Otagaki Rengetsu, la filla d’una geisha que va abraçar el budisme després de veure morir, un rere l’altre, els cinc fills i els dos marits, és un cant a la serena comunió amb el destí. En cada un dels seus poemes, traçats amb una cal·ligrafia delicada com un vol de papallona als tanzaku i les modestes peces de ceràmica que modelava, hi ha el mateix afany de passar desapercebuda, quasi un airet entre els cirerers, de les clarisses de Pedralbes. Enfront de l’obsessió moderna per ser algú, vet aquí aquestes dones que aspiraven a no ser res, a beure el te amb un bol que guardés l’empremta dels seus dits, a tenir quatre mobles mal comptats en una cel·la freda des d’on es veiés la lluna.