I encara ens perdonen la vida

Exultant d’arrogància i perdonant vides com aquell personatge de Huevos de oro que s’encoratjava a l’ombra dels pelotazos immobiliaris i la corrupció política en el Benidorm mític. No ens en anem gaire lluny, a la Marbella de l’alcalde Jesús Gil i a l’any 2005, quan es va desmantellar la principal xarxa de blanqueig de capitals de tot Europa, amb uns cinquanta detinguts i com a capo di tutti i capi l’advocat Fernando del Valle, que és el que ara balla per un peu. No li falten motius, atès el tracte rebut de la justícia: sis anys i tres mesos de presó contra els disset que sol·licitava la fiscalia. Tampoc en pensa complir cap perquè el Suprem el deixarà net com una patena, o almenys això ha declarat ben convençut. És clar que figures com ell han tingut i tenen en qui emmirallar-se, sobretot en el que ha passat per ser el gran artífex de la transició, que entre molts altres mèrits va mantenir fins al 2004 una fortuna amagada al paradís fiscal de Jersey, però com que es veu que en els últims 17 anys no hi ha hagut moviment de comptes més val arxivar la investigació. A aquest pobre home tan acostumat a traficar, els primers cèntims li venien de donacions privades per a mantenir la dignitat en temps de penúria, una mica a l’estil de la deixa de l’avi Florenci a la família d’un pròcer nostrat. Què en farem, d’aquests ciutadans exemplars que han marcat una etapa? Depredadors insaciables sota el vernís de la democràcia, experts a moure diners amb discreció o ensenyant l’escopeta a tort i a dret. Al final sempre cauen de quatre potes i encara ens perdonen la vida.