La melancolia present

Laura Borràs ha dit sobre l’acta de diputat de Pau Juvillà que el 3 de febrer ens vam trobar davant d’una “dissociació d’esferes”. És a dir, que administrativament Juvillà ja no era diputat (ja no sé si des del dia 28 de gener o des del mateix dia), però políticament el ple del Parlament encara el va considerar així. Una dissociació d’esferes entre la realitat i la ficció, que és el que vol dir una dissociació en psicologia, que en casos lleus actua com a mecanisme de defensa, però que pot derivar en patologia. Una ficció que va durar els cinc dies que va donar la JEC de marge per complir la seva ordre fins a tornar a la realitat del 28 de gener, quan tothom ja sabia –funcionaris, partits, ciutadans i periodistes– que Juvillà ja no seria més diputat. Ho sabia tothom, menys la presidenta del Parlament. D’aquí que acusi tothom de ser culpable de no haver desobeït. Tingui raó, o no, el resultat final és que, a efectes pràctics, Juvillà no és diputat des del 28 de gener. Per tant, la presidenta no va desobeir ni un sol dia. És a dir, que Borràs ha fracassat en un objectiu que no era menor i que era el seu leitmotiv. La nit abans que Borràs es posés a riure davant de la pregunta de Jordi Basté a boca de canó sobre si dimitiria, la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, va dir en el Salvados que ella hauria plegat si no hagués aconseguit aprovar la reforma laboral. Com que es va aprovar, mai sabrem si hauria complert, però no deixa de ser una paradoxa. Potser Borràs, doctora en filologia i intel·lectual de debò, es va inspirar en la dissociació d’esferes que veia Joan Fuster entre la religió i la ciència. Però Fuster deia que “només la ciència, la ciència exacta de la pròpia naturalesa humana, i l’aproximació més sincera a ella, amb l’ajuda de l’omnipotent mètode científic, alliberarà l’home de la seua melancolia present”. Menys màgia i més ciència. Més realitat i menys melancolia.