Amb la por no anem enlloc

La humanitat té por del futur i és ben reveladora la forma amb què es manifesta aquest infaust sentiment. Veiem fotos de terra esquerdada sense ni un matoll, de bestiar assedegat o mort, de nens i dones allotjats en tendes precàries que il·lustren un article sobre la sequera avançant a la Banya d’Àfrica, on tretze milions de persones estan passant gana i deixant la vida. Per altra banda, un grup d’indolents vianants amb mascareta en el districte comercial de Manhattan, a Nova York, encapçalen un informe del Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) que conclou que sis de cada set persones del món –també en les societats amb rendes més elevades– estan experimentant nivells creixents d’angoixa i de desprotecció. A primer cop d’ull el contrast resulta insultant i la comparació, impossible, però la veritat és que ambdues imatges guarden una estreta relació en temps globalitzats on ningú es pot sentir segur si es destrueix l’entorn natural i augmenten les desigualtats entre i en els països. Aquella sequera de la Banya d’Àfrica serà (ja ho comença a ser) la nostra sequera; aquella població refugiada serem nosaltres, literalment, si és que queden indrets on anar. Ja deia Bauman a principis de segle que s’havia acabat el crèdit dels estats nació amb les seves barreres físiques i metafòriques cruels i inútils i que només era viable un planeta social amb tota la humanitat integrada. Ara també ho diu l’ONU i el virus transfronterer dona arguments. Però estem disposats a canviar de model de progrés? Amb la por no anem enlloc.