Deu ratlles són encara massa

La inhabilitació del segon diputat de la cambra catalana provocada per la repressió de l’Estat espanyol –que no es voldrà aturar fins a aterrar l’independentisme– torna a posar de manifest la indefensió de la sobirania nacional, expressada al Parlament. En paral·lel, la gestió d’una Borràs més allunyada que mai del seu paper institucional ha erosionat la credibilitat de la cambra i de tot l’independentisme. Borràs ha deixat despullada l’estratègia de desobeir de Junts i de la CUP. La desobediència és una possibilitat que ha d’anar acompanyada d’una majoria social amplíssima, que l’independentisme no ha assolit encara. Si no és un acte de resistència i immolació personal. Al final, Borràs no s’hi ha mostrat disposada, enmig del pesant silenci de la resta de dirigents de Junts, significativament de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez. Després d’intentar controlar la comunicació del seu relat, Borràs encara no ha ofert explicacions institucionals, i tampoc ha volgut fer-ho en roda de premsa.

El resultat del viatge personal de la presidenta és estèril per a la defensa dels drets dels diputats. Colpeix amb una altra decepció els votants fidels i prestats de l’independentisme, cada cop més distants. Afavoreix l’esquerda partidista i alimenta l’immobilisme del govern espanyol, que no ha tardat a donar més allargues a l’estratègia del diàleg d’ERC. La política és un camp abonat a la gesticulació, però hauria de basar-se en una estratègica acció realista. El gest buit ingressa en el populisme, que mai serveix els interessos populars. Si aquest era el pla, deu ratlles encara són massa.