La República s’ha encarit

Un dels errors de càlcul de l’independentisme la tardor del 2017 –potser el més greu– va ser donar per segur que les elits madrilenyes avantposarien la pertinença a la Unió Europea i la resta de les institucions supranacionals a mantenir el control de Catalunya. Es va reiterar, una i altra vegada, un missatge recurrent sobre l’altíssim nivell de l’endeutament públic espanyol, la feblesa del sistema bancari i la impossibilitat de sortir de la zona euro. Aquella anàlisi que l’independentisme donava per bona dibuixava un escenari que acabaria confrontant els sistemes democràtics de l’Europa de l’eix París-Berlín amb un Madrid institucional arruïnat i solitari. La independència, si ho recordeu, anava per aquí.

Però no. L’Estat espanyol jerarquitza la integritat territorial per sobre de qualsevol altra consideració, inclosa una hipotètica expulsió d’Europa. Així va ser durant els anys de l’autarquia franquista, sense anar més lluny, on la dictadura va sobreviure al marge del concert internacional. I això va allargar-se durant dècades, sense que els importés utilitzar a fons la repressió per compensar el malestar d’una població que, literalment, passava gana. Aquesta i no cap altra és la tradició i la mentalitat de les elits espanyoles.

Feta aquesta constatació, el resultat per a qualsevol anàlisi nova és que la independència serà molt més costosa del que semblava l’any 2017. L’actualització implica plantejar una desobediència molt més profunda i continuada en el temps del que s’hagi assajat mai. Amb papereres trencades i urquinaones simultàniament. En definitiva, l’objectiu de la independència ha esdevingut més car, sacrificat i èticament lleig.