Malastrugances

Deu ser la primavera que s’acosta i que altera les percepcions, però últimament ens sobrevolen tot de sensacions fatídiques. Si pensem només en l’àmbit de la docència, que ha de ser el puntal de la nostra societat del futur, amoïnen fets com que es vulgui suprimir la filosofia del currículum de l’ensenyament obligatori, o que, amb pretextos de dèspota il·lustrat, s’apliqui un canvi de calendari sense haver-ho debatut abans amb els implicats al Consell Escolar, un òrgan, recordem-ho, creat expressament per fer-hi menester. I, per damunt de tot, l’absència d’una caixa de trons oficial, ben oberta i escandalosa, per l’oprobi del 25% de castellà, que sembla que acabarem acatant. Com probablement també acotarem el cap davant el dictat “constitucional” que ordena que no es pot parlar d’autodeterminació al Parlament, on, per cert, hem assistit al fiasco caïnita del cas Juvillà, amb intercanvi de punyals a l’esquena dels “socis” de govern... També fan patir la quimera dels jocs d’hivern pensats per a un hivern en què potser no hi haurà hivern, una Meridiana que resistirà allà on no serà vista ni notada, una taula de diàleg amb una data que s’allunya com la pastanaga del ruc... Són massa coses que fan malfiar de bona part de la classe dirigent, no sabem si dòcil, poruga, o simplement mesella...

Ara ja es pot anar sense mascareta pel carrer i, tanmateix, molts ciutadans encara en duen. Semblarà una extrapolació barata, però potser és que ens afaiten tantes vegades que ja no duem el ral.