Salvem la Costa Brava

Passejo per Empuriabrava, la macrourbanització construïda als anys seixanta i setanta, i, per un moment, m’imagino tota aquella gran planura sense cases, ni canals, ni grans edificis d’apartaments, ni tota la brossa arquitectònica que, en nom del progrés i del turisme, s’hi ha construït. Bona part de la urbanització fa basarda actualment, i no parlo només dels grans edificis de l’anomenat sector Delta Muga, que, literalment, s’haurien d’enderrocar. Potser és que som a l’hivern i allà hi falta vida, però entre locals comercials petits i abandonats, apartaments minúsculs i cases d’un gust més que discutible a tocar dels canals, el que et demanen el cos i el cor és sortir d’allà corrents. La que ens van vendre que seria una destinació turística de primer nivell ha esdevingut tot el contrari.

Empuriabrava és només un exemple de com la cobdícia, el diner fàcil, l’ajuda d’un règim corrupte i, més endavant, la complicitat de molts ajuntaments democràtics ens han destrossat bona part del paisatge de la nostra estimada Costa Brava.

Sort en vam tenir dels moviments ecologistes dels anys setanta, d’haver guanyat la guerra dels Aiguamolls de l’Empordà i, tot darrere, les de Castell, s’Alguer, cala Morisca, el cap de Creus i tants altres indrets. I sort en tenim ara mateix de les nombroses entitats aplegades a SOS Costa Brava, que lluita per posar fre a les noves onades de projectes urbanístics i infraestructures que segueixen amenaçant el nostre litoral i mig país. I, per si no n’hi hagués prou, ara ens volen col·locar al mig del mar i davant la costa de l’Empordà desenes de molins de vent gegantins, aquest cop també en nom del progrés. Quin progrés? El de les grans multinacionals del sector?

Com molt bé deia l’altre dia en aquest diari el naturalista Jordi Sargatal, “a la costa no s’hi ha de construir més”. Aquest és el debat. I la solució.