Etern

Un dels moments més màgics de la història de la literatura és quan l’Alícia de Lewis Carroll travessa el mirall i s’introdueix en un món que és màgic on realitat i fantasia s’entrecreuen i se situen en un mateix pla temporal. Un relat que tingui tocs fantàstics, espurnes de màgia, continua sent un bon instrument per entendre, explicar i sobreviure a la realitat, al pas del temps. La nostra tradició cultural beu d’aquesta fusió perquè, com deia Anna Maria Matute, “si som capaços d’imaginar, és perquè allò que imaginem també és real”. La literatura ens permet viatjar en el temps, a d’altres èpoques i viure aventures en la pell d’altres persones i aquella ficció ens pot ajudar a treure el millor de nosaltres mateixos. En la novel·la La dona eterna, de Pep Prieto, el mirall és un personatge objecte que reflecteix aquesta voluntat de la mateixa ficció, la de donar una segona oportunitat per ser aquell o aquella que podríem haver estat. Prieto, escriptor i crític de cinema, ens proposa un viatge en el temps per valorar el temps: com el fem servir, com el perdem miserablement o l’aprofitem, i per a quin propòsit. I li ha sortit una novel·la que no els deixarà indiferents. És inquietant, cinematogràfica, filosòfica, amb ritme, girs de guió i referències a William Shakespeare, a Indiana Jones, a Endgame, a Terminator, a Regreso al futuro, a Alfred Hitchcock, El club Dumas i a Bee Gees. Ja els aviso que no es podran treure del cap How deep is your love durant dies! La banda sonora per anar pensant en unes reflexions que planteja sobre la vida: “Quina merda haver-se d’esperar a la seva absència per donar valor a les persones.” No per sabut i cert, hi topem cada dia, amb aquesta realitat. Sobre l’amor: “L’amor i la muda senzillesa s’entenen més com menys parlen. L’amor pot transformar les coses baixes i vils en dignes i excelses.” I sobre el temps, que, encara que ens ho pugui semblar, no és etern.