Les festes pendents

Fem una jornada de formació amb l’equip de feina. A l’hora de dinar decidim demanar unes pizzes, i al cap de mitja horeta arriba un noi carregat de capses de cartró fumejants. Paguem i s’acomiada murmurant: “Feliç Sant Valentí”, sense gaire convicció. Moments de perplexitat. “G…gràcies?”, responem per inèrcia, però el noi ja s’ha enfilat a la moto i no ens sent. Ens agafen ganes de riure: set pizzes que arriben a un local un migdia feiner no semblen l’àpat per a una cita romàntica. Creiem que deu ser consigna de l’empresa: avui heu de felicitar tothom pel Sant Valentí, rebi qui rebi l’encàrrec. Hores més tard, entro en una botiga i al davant meu, a la caixa, un home afegeix a les compres una rosa de plàstic porpra amb tija i fulles daurades i brillants que venen dins d’un embolcall transparent. Ha estat una compra d’impuls, que per alguna raó sent la necessitat de justificar amb un somriure còmplice al caixer: “Que la dona estigui contenta!”. El caixer, indiferent, afegeix un euro i mig al compte. Miro aquest objecte que podria estar en un lloc destacat en un museu dedicat al kitsch (o, com diríem a la valenciana, a la coentor) i miro la cara de l’home intentant esbrinar en quin món pensa que aquest objecte proporcionarà felicitat a una senyora. No li conec els gustos, és clar, però tinc dubtes molt seriosos que aquest regal aconsegueixi l’objectiu, més enllà de demostrar que ha pensat en ella uns segons abans de pagar un paquet de cargols del 7. Sincerament, a mi em posaria en un compromís, perquè no sabria on posar aquesta pseudorosa ni sabria tampoc què fer amb aquesta parella amb idees tan extravagants. Per un euro i mig preferiria un bon croissant de xocolata.

No celebro Sant Valentí. Tampoc el dia del pare ni el de la mare, i em resisteixo a incorporar Halloween. Ja sé que això de les carbasses és una tradició que té història a Catalunya, i soc molt conscient que disfressar-se i recollir caramels és molt més atractiu per a la canalla que menjar castanyes i panellets, però se’m fa antipàtica aquesta adopció tan acrítica d’una festa que ha arribat sense cap vinculació a la tradició local. Però, a banda d’aquests dies, soc una celebradora entusiasta i militant. Crec que s’ha de celebrar tot. Sants, aniversaris, Nadal, Reis, Sant Joan, l’1 d’octubre, el dia que ens vam instal·lar en aquesta casa, una feina nova, un examen superat, el primer dia de vacances... Qualsevol excusa és bona per compartir un moment especial. I quan dic un “moment especial” vull dir àpats, que ja ens coneixem. A vegades són els mateixos àpats els motors d’una celebració: el dia que ens animem a fer fricandó, l’arròs amb els camagrocs que vam collir l’any passat, els formatges artesans que ens han regalat. Què podem celebrar aprofitant que tenim ganes de cuinar unes bones faves de l’hort? Segur que trobem una bona raó. I com que celebrar ha de ser una font d’alegria i no d’estrès, crec que ens podem permetre ser flexibles en tot, fins i tot en les dates. Que no ens va bé fer un sopar el dia del teu aniversari? Tres setmanes més tard enganyem el calendari i, en lloc d’estrenar la primavera el 21 de març, pot ser un 29 de febrer de cap a peus. Ja diuen que totes les festes tenen capvuitada… tantes com calguin.

Quantes vegades vam dir durant el confinament: “Això ho celebrarem quan puguem sortir de casa”? I es va acabar el confinament, però van venir restriccions de tota mena, les celebracions es van anar ajornant i després ja no teníem un aniversari pendent sinó dos, cinc, vuit, i ja quedaven molt llunyans els primers propòsits. Ara sembla que finalment podem començar a ensumar una vida que s’assembla força a la que teníem abans, com a mínim pel que fa a les possibilitats de vida social. És l’hora. Traguem-nos de sobre l’aïllament i la tristor, inventem-nos raons per fer festa amb qui ens vingui de gust. Brindem perquè som vius, per recordar els que no hi són. Omplim de pastissos la taula per tots els anys que hem fet, comprem confits i donem la benvinguda als nadons que han nascut amb l’alegria que mereixen, celebrem els estudis superats, les noves feines, els casaments quasi clandestins i amb mascareta. Deixem per un dia el wordle i el paraulògic i tornem a treure els jocs de taula compartits, els que permeten guanyar i perdre (i fer trampes) mirant-se als ulls. Trenquem amb la gresca d’un bon dinar aquesta llarga hibernació.

Felicitats, i per molts anys, i enhorabona, i benvinguts!