La lletra amb cotó fluix entra

Corre per aquí un esborrany, potser és un globus sonda, d’un decret del Departament d’Ensenyament en què es pretén canviat la clàssica nomenclatura de les notes, i especialment el “suspès”, per una més suau i molt més enganyosa: “ en procés d’assoliment”, per als que no han obtingut el nivell mínim requerit. Segons ens expliquen, aquesta fórmula més benigna es fa per no desmotivar l’alumne i per no traumatitzar-lo. Que els dirigents d’ensenyament siguin tan extremadament curosos que arribin al ridícul em fa pensar que moltes reaccions dels joves d’avui són degudes als efectes de tanta protecció.

És la generació dels consentits a casa i, per extensió, a l’escola. I si l’escola ha de ser un centre de formació per preparar-los per demà, la meva pregunta és: amb aquesta política ho fan? De veritat els preparen per a la vida que els espera una vegada hagin perdut la protecció familiar? On queden els hàbits de l’esforç per a la recompensa que els exigiran? Estan segurs aquests dirigents i responsables que en les seves vides de demà no es trobaran amb episodis tant o més greus que hauran de resoldre sols? Els hauran preparat? Durant molts anys hi havia la creença que, com es diu en castellà: “La letra con sangre entra”, i aquesta aberració, sortosament, fa molt de temps que els mateixos mestres l’han desterrada de les aules, però ara els responsables volen fer una nova versió i proposen en el nou sistema quelcom que vindria a ser així: “La lletra amb cotó fluix entra.” I estic segur que per a molts dels alumnes és així perquè són prou responsables per dedicar-hi l’esforç necessari, però de la mateixa manera que seria un error treure l’excel·lent i fins i tot les matrícules d’honor, els notables i els aprovats per situar cadascú segons els seus resultats assolits, també ho seria pretendre enganyar-los amb un circumloqui per dir-li “suspès”. És clar que la majoria dels professors tenen el criteri suficient perquè durant el curs, i especialment quan reparteixen les notes, parlar amb els alumnes i fer-los les observacions precises.

Recordo un debat que vaig tenir amb un professor de secundaria que em deia que ell no suspenia mai ningú argumentant que ja seria la vida qui els suspengués. Per sort, aquests tipus són minoria en la professió. Més aviat n’he trobat que sentien una mena de barreja de fracàs i desengany cada vegada que havien de suspendre algun alumne.

El més alarmant de tots aquests responsables és que estan creant una societat i un país de mediocres on l’esforç pel treball, i sobretot pel treball ben fet, s’està devaluant d’una manera potser irreversible. I si formem una societat en què impera la mitjania, és inútil esperar-ne els resultats d’un país selecte, que seran els que triomfaran.

I la mateixa setmana que els pensadors, per crear la nostra societat de futur, proposen aquesta bajanada, el govern espanyol excloïa de les oposicions a agent de la Policía Nacional la prova d’ortografia perquè la gran majoria dels opositors són incapaços de superar-la. La mesura és vergonyosa, perquè ens mostra el seu nivell, i tots els estaments de l’ensenyament haurien de rebre un dur retret. Com la proposta d’eliminar la filosofia, que és eliminar el pensament crític, que aprofundeix en la malaltia de l’ignorant que ignora la seva pròpia ignorància, com deia el pedagog Amos Bronson. I veiem com tot el sistema d’ensenyament s’organitza per fer ignorar el que s’ignora.

Laurence J. Peter, el 1969, va escriure un llibre defensant el principi que porta el seu nom i que diu: en una organització les persones van sent promocionades fins a arribar al seu nivell d’incompetència. Peter D. Drucke, un temps més tard, el va contradir dient que la culpa no és del promocionat, sinó del responsable d’haver-lo promocionat. Sigui de qui sigui la culpa, el que li ha passat a Albert Rivera és el resultat d’aquest ego superlatiu que ataca molts polítics malalts d’ignorar el que ignoren. Jo n’he conegut uns quants que difícilment es guanyarien la vida fora de la política, per més que ara tinguin al seu servei secretàries, caps de premsa, assessors, xofer i cotxe oficial. És l’exemple clar del principi de Peter, només que els culpables som els votants.