Per tantes xocolatines

A la premsa escrita de comarques, que és la que conec, hi ha periodistes que comencen i acaben la carrera a la mateixa cadira. Al seu voltant, tot canvia, tots els altres prosperen o se’n van, però ells continuen al mateix lloc, aferrats a un vell retolador o a una punta de llapis, a les seves llibretes sense pretensions, a les xocolatines que s’emporten de la cafeteria per guardar-les al calaix i oferir-ne als companys el dia que fan anys o que els noten tristos o decandits. Com que vaig seure durant molts anys al costat de Jordi Soler, i vaig compartir-hi els cafès i les xocolatines, sé de quina mena de periodistes parlo; és l’únic model decent que aguanta la professió, l’únic que ni que sigui remotament hauríem d’aspirar a merèixer algun dia: ser inquiets sense aclaparar, ser fiables, ser bones persones. Són gent que mesuren cada frase que escriuen, que professen un gran respecte pels correctors, que es llegeixen el que publiquen els altres i l’endemà t’ho comenten per fer-te’n un comentari amable, mai per retreure’t res. Gent com Jordi Soler, que arribava i marxava sense fer-se notar gaire, encara que hi era cada dia, de dilluns a diumenge, amb l’armilla de fotògraf sempre posada i de la qual un dia es va treure la imatge que havia il·lustrat un article meu, agraït que, per una vegada, li hagués proposat de pensar un text a partir d’una fotografia seva, i no a l’inrevés. És una fotografia de l’estany de Banyoles, amb les barques alineades a la pesquera i un fil de boira de primera hora a l’horitzó. Era molt bon fotògraf, molt bon escriptor, un ninotaire personalíssim, un excel·lent company de taula. Contra certa inclinació dels veterans a xerrotejar, ell, que tenia tantes històries per explicar, parlava molt poc, excepte per compartir algun correu que havia rebut de Fernando Arrabal, amb qui l’unia una curiosa amistat epistolar sustentada en la fascinació comuna pels palíndroms i l’humor absurd. Tenia aversió al periodisme roí. Sovint em venia amb la fotocòpia d’algun article verinós contra Catalunya perquè m’escandalitzés amb ell. Alguna vegada, poc generosa, com si me’l tragués de sobre, li havia dit: “Per què llegeixes aquestes coses?” I ell es retirava, amb el paper plegat i aquell seu pas lent que, ara ho veig, era una preciosa anomalia en l’ambient atribolat de la redacció. Aquest nostre ofici seguirà canviant, i cada dia costarà més trobar puntals tan íntegres com el de Jordi Soler.