Derrota ben embolicada

L’època en què em vaig dedicar a seguir la política local –una de les més entretingudes que recordo–, em va quedar ben clara una cosa: el que és important és el missatge, no pas el contingut i encara menys que s’adigui amb la veritat. En aquest sentit, durant les múltiples jornades electorals que em va tocar cobrir, poques vegades vaig sentir dels candidats ni de les formacions cap autocrítica. Durant la nit de les urnes, no. Ni amb els resultats encara calents a la mà que evidenciaven una desfeta sense discussions, la responsabilitat s’eludia, i la lliçó d’humilitat es tancava amb pany i clau. Malgrat que alguna ànima més sensible portés la derrota pintada a la cara, els polítics sortien a rebre els mitjans de comunicació positivant l’impossible, en una doble pirueta amb salt mortal del llenguatge inclosa i amagant darrere de l’agraïment als seus seguidors el pitjor desastre. Llavors ja en dèiem llançar la pilota endavant, per guanyar temps i teixir un discurs prou amable i fals per mantenir ferm l’ànim dels seguidors i que fes menys amarga la patacada, però el cert és que els funcionava a mitges i els titulars de l’endemà no tenien pietat dels caiguts.

He recordat l’anècdota després de llegir com la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, en la nit electoral de les autonòmiques de Castella i Lleó va voler transformar l’enfonsament del partit en una gesta heroica. Que sí, que és cert que el projecte de Cs “resisteix” si es fa una lectura molt i molt generosa del significat de la paraula. Però tampoc no és menys cert que ha passat de tenir onze representants a un de sol. Un de sol com un mussol. Una bufetada de realitat difícilment discutible per algú que es venia com l’única esperança de millora per al país.

Quan després de la nit electoral tocava afrontar la realitat més crua, pocs acabaven acceptant-ho i fent un pas enrere. La majoria, ja recuperats, reclamaven, o exigien, una segona oportunitat per fer-ho millor, oblidant que les segones parts mai no han estat bones.