Falta capital

Tothom és conscient que l’economia de Catalunya es distingeix per les petites i mitjanes empreses i que les grans són pràcticament inexistents. Es discuteixen aleshores els avantatges d’unes i altres. El que no es diu és que Catalunya només té petites i mitjanes empreses perquè té poc capital i que aquestes, a l’hora d’expansionar-se, tenen problemes greus de recursos propis.

Voldria posar dos exemples per fer entenedor el que dic. El primer cas ja té alguns anys i es refereix a una coneguda empresa de begudes. En un moment determinat, el president va dir als membres del consell d’administració que li havien fet una oferta per comprar-li les seves accions i que estava disposat a acceptar-la. Va tenir un gest de cavaller i oferí les accions amb prioritat als consellers, sempre que li paguessin el mateix preu. Els altres consellers, interessats en l’oferta, buidaren les butxaques sobre la taula, però, tot plegat, no n’hi havia ni per començar. El problema era greu, perquè el comprador de les accions del president era una persona que no agradava als consellers. De tots ells, només n’hi havia un que tenia diners, que era madrileny i amb la família connectada amb el règim del general Franco. Tenia els diners, els posà sobre la taula i la resta acceptaren la seva proposta. De manera que el conseller que aportà els diners es convertí en president. Sortosament, aquest ha resultat ser una persona molt positiva que fa i deixa fer. No s’ha oposat a la línia de l’empresa i aquesta manté la seva catalanitat. No obstant, destaco que l’operació va posar en evidència que no hi havia capital català.

El segon exemple és molt més proper i aquí ja goso donar el nom de l’empresa. Ametller Origen té pocs anys de vida, però ha aconseguit una part important del mercat de distribució de l’alimentació. En aquest moment, els tenim a ells i els supermercats BonPreu competint en el mercat. Tots dos tenen catalanitat i ho fan força bé.

Fa pocs dies, la premsa va informar que Ametller Origen havia d’augmentar el capital, que els propietaris no tenien prou diners i que havien demanat al banc Santander que els busqués capital nou per a finançar les inversions que tenien previstes. L’operació em fa patir una mica per diverses raons. No tindria cap inconvenient si els nous accionistes fossin d’aquí i combreguessin amb la manera de ser dels propietaris, però em fa por el Santander, que té una llarga tradició d’anticatalà i temo que els pugui aportar uns accionistes de Madrid, de Sevilla o del mateix Santander, que puguin desfigurar el que és actualment una empresa del país i amb un bon nivell de qualitat.

Per tant, falta capital. Els catalans no tenim possibilitats de comprar altres empreses sinó més aviat de deixar-nos comprar pels altres o de perdre l’autonomia per l’entrada de nous accionistes. La manca de bancs catalans pot ser una de les causes d’aquest dèficit. Hauria estat molt millor que l’encàrrec fet al Santander s’hagués pogut fer al Sabadell o a CaixaBank, abans que es produïssin els canvis en l’equip executiu dels dos bancs.

Catalunya no és un país de rics poderosos i encara menys de bancs poderosos. Potser gràcies a això aconseguim reduir parcialment la diferència entre els ciutadans, però reduïm les possibilitats de creixement de les nostres empreses. Es podria fer una relació d’empreses catalanes venudes a empreses no catalanes, però acabaríem plorant.