La Barcelona Freak

Enric H. March és un llicenciat en filologia hispànica i semítica que exerceix de professor d’història, que ja ens havia impactat amb la publicació d’obres com Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat, Barcelona, una ciutat de vestigis o Somorrostro. Mirades literàries i que ara ha fet el triple mortal amb Barcelona. Freak Show, publicat per l’Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions.

El llibre és un excés, és superlatiu en tots els sentits i absolutament recomanable es miri com es miri. El primer que impacta és el volum, més de 600 pàgines, però amb això no n’hi hauria prou si el contingut no fos terriblement magnètic i captivador. Deu anys de treball, rastrejant, recopilant i ordenant tota mena de documentació que l’autor presenta amb un rigor i una precisió enciclopèdics.

L’inici es remunta al segle XII, a les barraques ambulants que anaven pels mercats i que oferien productes i alguns espectacles, però el veritable esclat arrenca amb força a finals del segle XVIII, per esclatar amb la màxima potència al llarg del XIX i els primers compassos del XX. La fascinació que es mostrava a l’hora d’assistir a un càstig o a una execució pública es transforma en negoci morbós a l’hora d’exhibir malformacions físiques, malalties o, senzillament, persones que no s’ajustaven als cànons de l’època. I de fet, el treball de March demostra que Barcelona va ser una capital més que notable a l’hora de mostrar aquests espectacles freak, lluny de Nova York, Londres i París però amb una vitalitat dinàmica i envejable que, de fet, és el que ha donat peu a la quantitat excepcional de material que conté aquest llibre.

Faquirs disposats a crear expectació gràcies al patiment, a les laceracions, a castigar el propi cos, i una societat urbana en creixement i disposada cada cop amb més força a gaudir de l’oci, a deixar-se fascinar per tot allò que no coneix i que, en moltes ocasions, esdevé una barreja d’atracció/repulsió que ho fa tot més fàcil. I així, les barraques de fira es van convertint de mica en mica en un expositor de meravelles insòlites. Animals exòtics, lleons, tigres, balenes, lluites d’animals, i sempre tothom disposat a anar un pas més enllà. Dones mico com Júlia Pastrana; Jo-Jo, el nen amb cara de gos; Krao, la baula perduda en la cadena evolutiva; Alice Elizabeth Doherty, la noia amb pèl de llana; Lionel, l’home lleó, i una amplíssima varietat de malalties i malformacions genètiques que esdevenien carn d’espectacle.

Hi cabia tot, l’ambigüitat sexual, els defectes físics, les mutilacions de naixement o posteriors, els gegants, els nans, els grassos, els prims, qualsevol punt insòlit que pogués alimentar la possibilitat d’engrandir els zoològics humans; però el llibre va més enllà i explora també els espectacles lligats a la mort, com el que va protagonitzar el faquir Taimú el 2 de juny de 1993: va ser clavat en una creu i havia de romandre crucificat durant cinc dies, menjant, bevent, rient i parlant amb el públic que desfilava davant seu a totes hores, però una denúncia va fer que la policia aturés l’espectacle abans d’arribar al final. Però també s’atura a mostrar opcions com les de Joseph Pujol, le Pétomane, que va arribar a ser l’artista més ben pagat del mític Moulin Rouge de París gràcies a la seva habilitat per convertir els pets en tota mena de sons.

Però més enllà de les anècdotes o de les curiositats, el que fa que el llibre i la feina d’Enric H. March siguin una veritable obra d’alt nivell és precisament el rigor i la precisió en tot el material que ha pogut recopilar. A més de cartells, de fotografies i de documents, el gran encert és la capacitat didàctica que té Barcelona. Freak Show, ja que estableix una cronologia històrica i un estudi detallat que té a veure amb la història, amb la sociologia, amb l’evolució de la societat, i que ens retrata a la perfecció els canvis viscuts al llarg dels últims tres segles, disseccionant amb precisió quirúrgica aquesta passió de l’ésser humà per tot allò que desconeix, per aquest difícil equilibri entre l’amor i l’horror, entre el que ens diverteix i el que, en certa manera i de forma interna i subtil, ens terroritza. L’autor atura l’estudi als anys trenta del segle XX, al Museu Anatòmic de Francesc Roca i les encara impactants fotografies de la Venus anatòmica, però segur que hauria pogut seguir perquè aquesta fascinació per la repulsió, pel que ens és desconegut i per la mort, és i serà sempre una constant humana.