Qui o per a què?

La principal eina democràtica en el sistema polític espanyol són els partits, votats de manera lliure, directa, secreta i universal. Això no vol dir altra cosa que el fet inqüestionable que aquí, com en la majoria de sistemes polítics occidentals, entre la participació directa i la indirecta o representativa, es prefereix aquesta última. La Constitució Espanyola sols cita els partits polítics a l’article 6, i diu que són un dels canals de participació, però aviat es comprova que han esdevingut pràcticament l’únic possible. Per molta singularitat que es vulgui atribuir als territoris, ni tan sols els que tenen un sistema electoral diferent del general (cosa que no succeeix a Catalunya) han sabut o pogut sostreure’s a aquesta dinàmica que acaba diluint els lideratges personals dins de les estructures en raó dels interessos d’aquestes.

El que està succeint en les darreres hores en el PP és un exemple d’aquesta força trituradora, i al mateix temps ordenadora, dels partits: quan s’han vist les dificultats que pateix el capità del vaixell, els mariners comencen a abandonar-lo a més o menys velocitat segons la seva capacitat per veure-les venir. De ben segur que els Fouché d’aquesta època ja estan gronxant el llit del nou líder, encara no entronitzat, potser tan volàtil com el que està a punt de caure.  Com amb l’afició del Barça, tot dependrà de si aconsegueix que la pilota entri a la porteria, el que vol dir assolir la presidència del govern espanyol. Es podria objectar que això mateix succeeix en els sistemes electorals on el partit no té un paper protagonista perquè la candidatura uninominal col·loca cada representant davant les persones que l’han escollit en una mena de responsabilitat directa que fa, a la vegada, que la direcció del seu partit estigui sempre sotmesa a aquest tipus d’interès particular.  Però, a diferència del que succeeix a Espanya i a tots els sistemes de representació proporcional a través de llistes de partit (sobretot quan són tancades i bloquejades), en el sistema de candidatures individualitzades la crítica és constant, el diàleg quasilliure dins del partit és la norma general i la necessitat del cap de l’estructura de respondre davant dels seus el fa més instrument del poder que poder en si mateix. En el sistema electoral espanyol, en canvi, l’ordre de la llista el confegeix el líder del partit, la qual cosa es tradueix en la major o menor probabilitat de ser representant popular. La majoria que permet governar atorga, a més, capacitat per donar càrrecs a les persones de confiança. Tot un triomf, comprensible en la mesura que, per molt que es digui una altra cosa, no es pot el líder rodejar-se de persones vàlides que no sap fins a quin punt li seran fidels. Però parlem d’això: és que hi ha amistats eternes, fidelitats de ferro dins de les formacions polítiques?

Els anomenats “barons” del PP amb poder al territori, els que governen, tenen capacitat d’exercir d’empresa de col·locació. A cada lloc amb un perfil diferent, res tenen a veure Feijóo i Ayuso, per posar dos exemples d’amistat política ben recent. Casado, com que no governa, no ho pot fer. La seva força rau en les fidelitats aconseguides dins l’estructura del partit i totes aquelles candidatures que en el territori s’hagin pogut acceptar per la seva pressió o per negociacions de geometria variable. Ara els mariners, fins i tot els directament beneficiats per les seves decisions, fugen. Poden dir que ho fan per honor, per indignació en raó dels errors comesos pel seu líder. Però tothom sap que allà, com en la majoria dels partits per no dir en tots, els que fugen ho fan per intentar apropar-se com més aviat millor al cavall guanyador. Com en la guerra, sempre hi ha qui sap a temps canviar de bàndol. És una fuga de cervells? Un altre dia parlarem d’ideologies, perquè la pregunta subsegüent (o potser hauria de ser prèvia?) a la decisió sobre un nou lideratge és: un líder per fer què? Potser serà fàcil posar-se d’acord sobre qui no es vol al comandament, però no tant el decidir a partir d’aleshores cap on s’enfila la maquinària, que és tant com preguntar-se quina mena de PP pot guanyar les eleccions. I governar.