Ucraïna des de Catalunya

L’assetjament constant a què es veu sotmesa Ucraïna per part de Rússia troba a casa nostra la comprensió d’alguns sectors a partir de dues interpretacions peculiars del que passa a la vora del mar Negre. La primera sembla formulada en una assemblea d’estudiants comunistes dels anys setanta, en el context d’una guerra freda ben viva, plantejant un setge d’Occident contra la pobra Federació Russa. Gairebé diries que el capitalisme estigui utilitzant els seus esbirros ucraïnesos per fer caure l’URSS i destruir tot el llegat de la revolució bolxevic. Segons ens expliquen, entre els partidaris de la sobirania d’Ucraïna hi ha grups d’extrema dreta i l’OTAN s’està desplegant vora les fronteres de Rússia. La realitat del segle XXI pot espatllar fàcilment aquest relat: el govern rus és tot ell d’extrema dreta, actuant com a referent per a tots els moviments d’aquest signe arreu del món, des de Trump fins a Le Pen, passant per Salvini. Fins i tot s’ha sabut que el Front Nacional francès i la Lliga italiana han rebut importants quantitats de rubles per sostenir les seves campanyes i estructures. Una baula feble de tot aquest conte és que l’OTAN no “s’expandeix”, sinó que els països de l’est d’Europa demanen voluntàriament ser-ne membres perquè l’imperialisme rus els té atemorits. Enlloc del món són tan visibles les banderes de l’Aliança Atlàntica com als palaus presidencials de l’Orient europeu: qualsevol que hagi estat a Vílnius o a Varsòvia s’hi pot haver fixat. L’altre sector despistat és el d’uns –pocs– independentistes enlluernats, que veuen en la independència de les repúbliques de Donetsk i Lugansk un exercici d’autodeterminació sense adonar-se que són un artefacte per fragmentar la sobirania i destruir la convivència d’un país que va tenir la gosadia d’independitzar-se. Ja es va fer a Irlanda amb l’Ulster i a Bòsnia amb la República Srpska.