Els yámana no s’han extingit sols

Ha mort Cristina Calderón, l’última yámana damunt la Terra, tresor viu de la Humanitat. Habitava a l’arxipèlag de la Terra del Foc i parlava una llengua fecunda de 32.000 vocables amb la qual custodiava la cultura dels avantpassats que s’han estat durant 8.000 anys a les portes de l’Antàrtida. Ja no queda cap persona (així s’autodefinien) descendent d’aquells primers pobladors, ningú conduirà mai més l’anam (embarcació, dit ara en sentit metafòric) d’uns coneixements ancestrals que ella ha intentat preservar mitjançant un diccionari i un llibre de cançons i d’històries originàries per a estudiosos d’un patrimoni desaparegut. El reconeixement a la tenacitat d’aquesta dona no s’ha d’entendre com un apunt necrològic sobre la natural selecció de les espècies, sinó com la denúncia d’un extermini perpetrat pels colonitzadors i missioners del segle XIX, via malalties contagioses, via enverinament (per part de baleners noruecs i suecs, també de nord-americans dedicats al llop marí), via caçadors d’indis com l’hongarès Julius Popper, que va deixar constància fotogràfica de les peces cobrades, o l’escocès John McRae i l’anglès Sam Ishlop, que posaven preu al cap i a les orelles dels assassinats, o de l’estanciero asturià José Menéndez finançant les matances de l’escocès Alexander McLennan. Darwin considerava els yámana una raça inferior que no duraria gaire a causa de la perfecta igualtat que regnava entre ells. Amb aquesta inferioritat havien resistit mil·lennis ben adaptats a un medi molt dur; l’extinció va ser cosa dels civilitzats, convé no oblidar-ho.