Investigar la realitat

L’escriptor Alejandro Palomas va denunciar fa poc més d’un mes que un capellà havia abusat sexualment d’ell quan era un infant. El seu cas va agafar tanta volada mediàtica que fins i tot el president del govern espanyol s’hi va voler reunir i li va prometre que obriria una comissió d’investigació. Comissió d’investigació que hauria d’haver estat dirigida en el sí del Congrés dels Diputats i que finalment es va derivar al Defensor del Pueblo amb l’excusa que no volien que es convertís en un espectacle. Un argument que va ser aplaudit per la mateixa Conferència Episcopal que va confirmar que la Cambra no era l’escenari idoni per tractar aquest tipus de temes i que calia advocar “per l’interès de les víctimes”. A més, fa pocs dies que la institució dels bisbes feia públic que havia contractat un bufet d’advocats, presidit per un membre de l’Opus Dei, perquè elaborés una auditoria externa sobre els abusos a menors dins l’església. El president de la Conferència Episcopal, el cardenal Joan Josep Omella, assegurava davant dels micròfons que arribarien fins al final. Fins al final?

Sobta, per no dir que fa sospitar, aquest interès desmesurat tant per part del govern com especialment per part de les autoritats eclesiàstiques per obrir-se en canal, o dir que ho fan, davant l’opinió pública després d’haver ocultat i negat aquesta realitat durant molts anys. Sona a estratègia ben pensada per dilatar en el temps la recopilació d’informació i aconseguir així apaivagar les queixes dels afectats davant el silenci tan descarat i dolorós d’una pràctica volgudament ignorada.

Les violacions d’infants per part de membres de l’Església no s’han de demostrar altre cop, perquè ja ho han estat, malgrat que se’ls hagi obligat a callar. El mateix papa Francesc ha reconegut els casos i ha demanat perdó a les víctimes d’una violència estesa arreu del món i de la qual encara avui es desconeix l’abast real. Ara caldria fer net, sense excepcions, sense excuses i sense mentides. I això és impossible.