Keep calm
Els tancs espanyols
Les tropes russes a Kíev ens han fet retornar, de cop, al segle XX. El món ja no són els Estats Units, sinó la dialèctica resultant entre Rússia, la Xina i l’antiga superpotència única. Però l’última ràtio, el poder final i real continuen essent els tancs. Els boomers d’aquest país ens vam criar amb la por a la Brunete i, passats els anys, la força que simbolitzen els blindats continua assegurant la desigualtat en la relació entre el poder i els dominats.
És aquest bany de realitat el que ha de marcar la futura estratègia de l’independentisme català. Els guàrdies civils i el jutge que van imaginar-se aquells 10.000 soldats russos donant suport a Catalunya van escriure, negre sobre blanc, quina forma tindria –en els seus malsons– una l’amenaça real que pogués fer trontollar el seu poder. Un parell de crisis diplomàtiques entre Londres i Madrid pel conflicte de Gibraltar s’han acabat, per la via ràpida, amb l’enviament d’un vaixell de guerra britànic al port del penyal. La colònia britànica s’ha mantingut fora de l’abast espanyol, durant tres segles llargs, no pas per la voluntat dels seus ciutadans, sinó gràcies a la Royal Navy.
Això vol dir que Catalunya –com fa Escòcia, per exemple– necessita disposar d’una agenda internacional treballada, seriosa i que vagi més enllà de l’escrupolositat democràtica i moral. I el primer fil d’on tibar és l’espai judicial europeu, que tard o d’hora es veurà arrossegat a imposar-se al sistema espanyol. L’independentisme català ha de convertir-se en un actor rellevant, de la mateixa manera que són respectats els dirigents polítics flamencs o escocesos.
I tan estúpid és ignorar els tancs espanyols com considerar-los invencibles.