El voraviu
Juan, Junqueras i Otegi
De quin diàleg parlen, per l’amor del Déu de Junqueras?
Per més distrets que tots estiguem pel foc real a què Putin sotmet Ucraïna des de dijous, l’unionisme desemmascarat no cessa ni cessarà en el llançament de bombes conceptuals que proven d’assentar el relat monàrquic, crear la sensació, que ja no en volem, i que els independentistes i els republicans ja no som majoria. En un acte a Madrid el mateix dijous, el director de La Vanguardia, Jordi Juan, tranquil·litzava l’audiència transmetent-li quant segur estava del fervor autonomista del govern de la Generalitat. Encara més. Jordi Juan, espectador privilegiat de la vida política a la Ciutat Comtal, creu que només els falta una petita empenta. Per això va demanar a ERC un detallet, un esforç més. Un últim replà i l’unionisme tornaria a inflar veles, com en els millor temps. Va demanar a ERC autonomia sense complexos i que s’oblidin de Junts. Quant èxit tindran les peticions de Jordi Juan i quant de mal no farà l’èxit que pugui tenir? O és que ja hi som, on demana Jordi Juan, i només falta que la taca d’oli s’estengui per les estovalles? En sentir l’endemà, divendres, Junqueras i Otegi, arribes a pensar que sí, que ja hi som, a l’autonomia sense complexos. De quin diàleg parlen, per l’amor del Déu de Junqueras? On viuen Junqueras i Otegi? Quin diàleg diuen? Quina taula diuen? Quin reconeixement del conflicte polític diuen? Què se n’ha fet, del Junqueras i Otegi d’ull clínic i verb clar? Ens n’hi queda algun, de complex?
