Vertigen

En tres setmanes he hagut de passar dues vegades pels serveis d’urgències, primer els de l’hospital Santa Caterina de Salt i, després, els de l’hospital Josep Trueta de Girona. La culpa la va tenir una crisi de vertigen –vertigen paroxístic posicional benigne, és el diagnòstic– acompanyada d’una pujada de la pressió arterial alarmant. No és res greu i tampoc inusual, tothom coneix algú que n’ha tingut. En qualsevol cas, des que tot al meu voltant va començar a girar com si m’hagués enfilat en una diabòlica i imparable atracció de fires, vaig passar per unes quantes baules indispensables de la nostra sanitat pública: el metge del 061 que va atendre la nostra consulta telefònica i que va demanar l’ambulància per portar-me a urgències; els tècnics sanitaris de l’ambulància, que em van tranquil·litzar, confortar i acompanyar amb molta més cura i tendresa del que exigeix la simple professionalitat; les infermeres de triatge, que em van atendre en un primer moment; els zeladors i zeladores, que em van portar a fer proves; les metgesses d’urgències; el neuròleg; la meva doctora de família, que va fer el seguiment del meu cas, i els otorrinolaringòlegs, que finalment han aconseguit aturar la punyetera atracció de fires desbocada dins del meu cervell.

Instal·lats com estem en la cultura de la queixa, és de justícia reconèixer també el mèrit dels professionals sanitaris que ens atenen, especialment sabent com han hagut de suportar els efectes de la pandèmia. És un tòpic, però encertat: no valorem prou allò que tenim fins que ho perdem. No valorem la salut fins que ens posem malalts i no valorem el sistema sanitari fins que el necessitem. Veient les imatges que ens arriben des d’Ucraïna, amb hospitals que han de reinstal·lar els pacients al soterrani per por de les bombes, problemes per aconseguir prou menjar i medicines per als ingressats, i tota la incertesa que acompanya aquesta guerra (cruel i estúpida com totes), t’adones de com en som d’afortunats gràcies al nostre estat del benestar. D’acord que no tenim un estat i que tampoc hi ha benestar per a tothom, però com a mínim sí que tenim un sistema sanitari que per molt que l’hagin volgut enfonsar o retallar continua funcionant. Amb mancances, segur, i amb marge de millora, però en definitiva un servei públic que hauríem de ser capaços no només de blindar, sinó de cuidar al màxim.