Ucraïna encara no ha mort

“El poder soviètic és impermeable a la lògica de la raó però altament sensible a la lògica de la força”, va deixar dit George Kennan el 1946. “Si l’adversari té prou força i deixa clara la seva disposició a emprar-la, rarament ha de fer-ho.” Amb aquesta idea vam passar tota l’anomenada Guerra Freda, i així la tercera guerra mundial no va tenir lloc, solament se’n van fer assajos en escenaris reduïts –Corea, el Vietnam, Cuba i tants canvis de règim instigats pels uns contra els altres–. És discutible fins a quin punt l’URSS era hereva de l’imperi dels tsars –i n’era força, malgrat les fantasies dels progressistes occidentals, que creien que allà s’estava forjant una humanitat nova–, però es veu de seguida que la Rússia d’ara manté l’ambició i les maneres del temps de Stalin, Khrusxov i Bréjnev, quan va assolir la seva màxima expansió. Afirmava S.P. Huntington als anys noranta: “Rússia està creant un bloc amb una zona central ortodoxa sota el seu lideratge i una zona circumdant d’amortiment formada per estats islàmics relativament dèbils […]. Rússia espera que el món accepti i aprovi aquest sistema.”

La part del món que anomenem occidental ho accepta a contracor, ni fa ni deixa fer. No fa servir l’amenaça nuclear contra Moscou ni exigeix que en la seva zona d’influència hi hagi democràcies netes; però acosta peons a les seves fronteres, i als dissidents els fa promeses que no està en condicions de complir. En cas de guerra oberta, com ara, no va més enllà d’imposar sancions econòmiques –sancions que indefectiblement acabaran repercutint negativament als països que les imposin–. Si Occident té prou força, ha deixat clara la seva disposició a no fer-la servir. La vigília de la invasió d’Ucraïna, Victor Hanson deia que l’actuació de Putin és més o menys previsible, i n’exposava quatre constants: 1) intervé contra els seus veïns en temps que el preu del petroli és alt i té la guardiola plena; 2) quan els Estats Units augmenten el pressupost de defensa, s’atura, i quan el retallen i li fan concessions, com va passar en temps d’Obama, s’enardeix; 3) si hi ha discòrdia en l’OTAN es torna agressiu; 4) també es torna agressiu davant la grandiloqüència buida d’un president dèbil, com és el cas de Biden. En resum, si l’OTAN reforça les seves defenses, Rússia es torna prudent en lloc de temeràriament agressiva. En tots els aspectes, anem en direcció contrària.

Josep Borrell, alt representant de la UE per Afers Exteriors i Política de Seguretat, el dimarts 22 de febrer va cometre o permetre un tuit (tot seguit esborrat) sobre les sancions a Rússia que deia: “No more shopping in Milan, partying in Saint-Tropez, diamonds in Antwerp.” Fa de mal dir quants milions de russos trobaran a faltar aquestes activitats, però és ben bé com quan els pares sense caràcter renyen el seu bellugadís plançó amenaçant de no donar-li postres: no s’estalvien ni el merder ni les postres. Quant a la política de defensa, l’any 2013 el cap de l’estat major de Suècia –que és de la UE però no de l’OTAN– va reconèixer que el seu exèrcit estava en condicions d’aguantar només una setmana en cas d’invasió. Oh, Europa! I aquí, en el país de l’“OTAN no, bases fora”, el govern de la Generalitat ha creat ara “un grup de seguiment intern del conflicte” per, entre altres coses, “contribuir a la minimització dels efectes a nivell global”. Al Kremlin ja se’n deuen estar penedint, sobretot en veure que alguns experts en epidemiologia de cop s’han tornat experts en geoestratègia.

La caiguda de l’URSS va permetre reunir el que el teló d’acer havia separat durant prop de mig segle. El repartiment d’Europa que es va acordar en la Conferència de Ialta va deixar de tenir sentit quan el despotisme comunista va caure pel seu propi pes. A partir d’aquí, a les nacions europees –que no són pas totes les que surten a Eurovisió– els tocava consolidar el territori recuperat, conèixer quins en són els límits i creure en la pròpia defensa. En lloc d’això ens pensàvem que havíem arribat a la fi de la història, que podíem arreglar el planeta difonent fantasies (climàtiques o sexuals), o que Rússia, la Xina o el conglomerat islàmic deixarien d’uniformar els seus dominis i expandir-se en totes direccions. Ignorar la naturalesa de les coses sempre es paga molt car.