Alías, Caelles, Cernadas...

No seré el primer, i probablement tampoc l’últim, però no me’n puc estar de treure’m el barret públicament per la feina que estan fent Manel Alías i Lluís Caelles, a TV3, i Cèlia Cernadas, a Catalunya Ràdio, per explicar-nos la invasió russa a Ucraïna. Valgui la barretada per a altres reporters que també s’hi juguen la pell, però són aquests tres els que veig i sento i són les seves cròniques les que m’han fet pensar en aquella vella sentència que diu que la primera víctima de la guerra és la veritat. La frase s’atribueix a un senador californià, Hiram Johnson, pronunciada el 1917, arran de la Primera Guerra Mundial. Vint-i-cinc anys després, un proveïdor de frases històriques, Winston Churchill, en va fer una altra versió, en plena Segona Guerra Mundial. “En temps de guerra la veritat és tan valuosa que s’hauria de protegir amb un guardaespatlles de les mentides”, diuen que va dir Churchill. Avui, en el vuitè dia del que cada vegada més analistes defineixen com a Tercera Guerra Mundial, en diem “batalla pel relat”. Més d’un segle després hem passat del cable al 5G, de la impremta al metavers, i el camp on es lliura aquesta batalla és, sobretot, en el de les xarxes socials. Però som allà mateix i m’ha semblat que, conscients que la veritat és inabastable, els reporters citats estan fent de “guardaespatlles de la mentida”. Com? Fent periodisme d’alta volada, tocant de peus a terra. Cada crònica és una lliçó. Perquè al coratge i al coneixement hi han sumat la modèstia, la humilitat i la humanitat que sovint trobem a faltar en aquest ofici. Es dediquen a explicar el que veuen i a donar veu als que no en tenen. Del que no veuen en citen sempre les fonts perquè les saben interessades. Expliquen les dificultats amb què han de treballar defugint el protagonisme i no tenen cap problema a reconèixer-ho quan s’han equivocat. La veritat és dir massa, però cada crònica és veritat.