Hem oblidat les dones afganeses

Ha jugat amb el Manchester City i el PSG, entre altres clubs, ha representat 99 vegades la selecció de Dinamarca, ha marcat 200 gols i s’acaba de graduar en medicina. Es diu Nadia Nadim, però abans de ser una estrella del futbol va haver de salvar la seva vida quan el 2000, complerts els 11 anys, va fugir de l’Afganistan amb la família després que els talibans assassinessin el pare. Quan els fonamentalistes van entrar a Kabul l’estiu passat, escapar-se o morir van ser també les dues opcions a l’abast de la realitzadora Sahraa Karimi, autora del documental Dones afganeses darrere el volant i de la pel·lícula Hawa, Maryam, Ayesha i directora de l’Agència Estatal de Cinema Afganès. Karimi, instal·lada a Roma, fa classes i no es cansa de repetir que la comunitat internacional sap perfectament què està passant al seu país però que ningú no actua. Què està passant? Ho recull l’ONU: s’impedeix treballar a les dones, si surten de casa ho han de fer sota la tutela masculina, no poden pujar soles a un mitjà de transport ni accedir a l’educació secundària i es torna a promoure l’ús del burca, icònica presó ambulant. Ja no hi ha resistència possible –fora de les xarxes– perquè les més buscades són justament les que reclamen els seus drets i s’han d’amagar després de manifestar-se pràcticament soles –on són els homes, on són els joves?–. Tampoc existeix un corredor segur per marxar ni una invitació clara al refugi. Celebrem els seus èxits però Nadia i Sahraa són l’excepció: aquesta guerra ja s’ha oblidat i les dones també sota una capa espessa de silenci i misèria, altre cop!