opinió
Els anys foscos
No van ser les primeres en la lluita, però no per això no són una baula a valorar
El temps de les dones. Ho és ara i ho era fa quaranta anys si fem cas als titulars, repetitius cada mes de març, que els periodistes, excusant-nos en voler homenatjar Montserrat Roig i les seves cireres, manllevem ara i fa quaranta anys. La revista Presència titulava així la seva portada de l’1 de març del 1981 amb la foto de dues activistes amb les mans alçades fent el símbol d’apoderament de les dones unint els dits índex i polze d’ambdues mans, formant un triangle invertit. És en blanc i negre però no sé per què, en mirar-la, l’he vist més d’ara que de fa quaranta anys. A Presència hi havia un reportatge sobre els grups feministes a les comarques gironines, entre els quals el Casal de la Dona de Girona. La referència a l’entitat m’ha fet recordar un cartell de Ninap del 1979. El dibuix d’una dona d’esquena sobresurt d’un fons violeta, pujat de porpra i no de morat. Amb una cal·ligrafia blanca, pura, més pròpia d’un quadern escolar –la M amb què l’autor ha escrit Mascle ho exemplifica– que d’una tipografia combativa, s’hi llegeixen comentaris de carrer del tipus “Per què estàs tan seriosa” o “Estàs molt bona!”. Vull caminar tranquil·la contesta el lema del cartell. El masclisme normalitzat socialment denunciat sota l’aparença de feminisme de color pastel. Forma part de la documentació que el Casal de la Dona , creat el 1981, va entregar el 10 de març del 2020 a l’Arxiu de Girona. Hi havia més grups, com ara el Col·lectiu de Dones de Salt.
No van ser les primeres en la lluita però no per això no són una baula a valorar. Són els anys foscos en els quals ser feminista no era fàcil, un activisme entès, per una banda, com si s’hagués traslladat el boudoir, l’habitació privada de les converses femenines íntimes, a un espai col·lectiu i alhora una esfera segura. Perquè s’hi treballava l’autoconeixement del cos, la sexualitat, i es parlava de salut i d’educació, de condons i de píndoles anticonceptives. Es feia feina pel canvi personal, en el temps de les dones d’ara en diem apoderament, i també pel canvi social. No menystinguem el feminisme dels anys foscos, el de les dones amb pantalons de pana dibuixant triangles amb les mans mentre es manifestaven contra l’OTAN o per salvar els Aiguamolls de l’Empordà. No les menystinguem perquè ens hem enlluernat pel temps de les dones d’ara, el de les camisetes blanques de cotó orgànic que en anglès i amb una tipografia amable, acollidora, i d’un rosa pastel clamen “Soc feminista” a vint euros la peça.
