Amb tu soc jo

No hi ha res més plaent que poder ser un mateix davant dels altres. La penya que s’ha d’anar posant màscares, adaptant actituds o falsejant la identitat per por, vergonya o confusió no deixa de ser gent incompleta que no se sent a gust amb si mateixa. Moltes parelles no es coneixen; arriba un punt tan gran de desconnexió que es tornen dos perfectes desconeguts. Callen coses, en diuen d’altres que no pensen, passen l’un de l’altre fins que el castell de naips se’n va a la merda. La salsa d’una relació és poder ser un mateix quan s’està amb l’altre. Una de les idees de la física quàntica és la dualitat de les partícules subatòmiques segons la qual poden existir tant en forma d’ona com de partícula, però la seva natura no es revela fins a l’instant precís de l’observació. Amb això vull dir que tots tenim conductes diferents segons qui tenim al davant, perquè per sort no som d’una sola peça, no existim com una placa de gel indestructible, no som éssers programats i inalterables. El gel sempre es desfà, com qui s’enamora. Si una relació castra una part de tu vol dir que no ets on has de ser. Canviar la solitud per la companyia sempre ha de sumar. No pot ser que hagis d’amagar una faceta o dues per acontentar l’altre: has de ser expansiu, transparent, blau. Estimar l’altre com t’estimes a tu mateix, diuen. El problema és que hi ha massa gent que no s’estima a si mateixa i és incapaç de resoldre l’equació. La pandèmia real d’aquest segle es diu ego. Un ego insatisfet i frustrat que talla les ales. Fora bo que recuperessin la capacitat d’estimar i que entre l’un i l’altre hi hagués un mirall net que els tornés una idèntica mirada. Això és l’amor: la realitat és massa potent per als febles.