La destrucció vital

Schalansky sí, i el seu Inventari de coses perdudes, un dels llibres més meravellosos d’aquests últims mesos, que fa de la desaparició una veritable troballa. L’inventari s’eixamplarà fins ves a saber, perquè en una guerra potser alguna es pensa que hi guanya, però tots hi perdem. Què es busca i què es troba?

L’espiral de destrucció, l’espiral de mort, que tant bé va escriure Mercè Rodoreda al seu Quanta, quanta guerra, fa molts anys que ens acompanya. I en aquest arxiu de guerres en tenim per triar i remenar. I la història que ens les explica serveix per fer de mirall, per fer comparatives, per saber si Putin i la seva dèria destructiva ens ha dut al 1938 o ens ha dut al 1917. O si sent al 2022 com som no hem estat capaços d’aprendre la lliçó.

De fet els exercicis de manipulació de la memòria han estat la base argumental de la seva guerra, i tampoc es pot dir que a Kíiv l’hagin respectada gaire, la memòria. En tot cas, diu Judith Schalansky: qui pretén controlar el futur ha d’esborrar el passat, és la cobejança de tots els tirans. D’aquells que s’autoproclamen fundadors d’una nova dinastia. I aquest és el joc de Putin, fer allò que no poden fer els déus. Com deia el poeta tràgic Agató, que coneixem gràcies a Aristòtil, i que recull “l’inventari”: “Ni tan sols els déus poden canviar el passat.”

Però mentre pensem en tot això, i intenten entendre-ho amb mapes al davant, hi ha gent que mor sota l’impacte de les bombes, gent que fuig de casa. Vides estroncades novament davant d’un fracàs de la política, de la diplomàcia, perquè és clar que cada guerra és un fracàs. Aquests són temps de mort, temps d’absència, de pèrdua. Viure significa experimentar pèrdues. I com també apunta Schalansky: “Sens dubte, la desaparició de tota vida i obra és la condició inherent a la seva existència. Naturalment, només és una qüestió de temps que tot desaparegui, que es desgasti i s’ensorri, que es destrueixi i s’arrasi.” Llàstima que hi hagi qui vulgui fer de la destrucció la seva manera de viure.