La campana de la llar

Divendres passat, 4 de març, va fer exactament cinquanta anys que el meu amic Xavier Garcia Pujadas, periodista i col·laborador d’aquest diari, entrevistà Josep Pla sota la xemeneia del Mas Pla de Llofriu. L’entrevistador tenia vint anys, l’Homenot estava a punt de fer-ne setanta-cinc i Xavier Garcia escriu que “Veure’l allà –dret, bona planta sota la coberta del fumeral, a punt de fer-ne 75 quatre dies més tard– va produir-me la impressió d’una aparició sobtada, talment una verge, divina i humana, davant d’un pastoret.”

L’espai de sota la campana de la llar de foc, això que a la Terra Alta en diuen la coberta del fumeral (en Xavier viu a Horta de Sant Joan) és i serà sempre l’espai mític del mon planià, el rovell de l’ou, el lloc predilecte de l’escriptor, que hi treballà hores i hores, en companyia del paquet de “caldo”, els termos de cafè i Mister Walker. Els dies del mas començaven a mitja tarda, que és quan s’aixecava del llit. Dinar una mica, i a escriure i llegir durant tot el que quedava del dia i pràcticament la nit sencera. A Notes per a un dietari hi explica exactament tot el que fa, diu i pensa dia a dia sense fallar-ne ni un, en un espai de temps que va des del primer de gener del 1967 fins al 9 d’octubre del 1968.

Aquest març fa cinquanta anys de l’entrevista d’en Xavier Garcia (he confessat a l’amic que llegir-la encara em produeix gelosia), i també en fa cinquanta de l’infart que Pla patí, sota la mateixa campana de la llar, descrit amb tot detall al volum 26 de l’obra completa, pàgina 527 i següents. L’atengué el doctor Fuster, el seu metge de capçalera, i més tard també ho va fer el famós doctor i polític Francesc Dalmau, a qui vaig tenir el goig de conèixer. Aquest em deia que Pla hi explica els símptomes previs, el propi infart i també els consells posteriors de manera tan detallada i precisa, que tots els cardiòlegs ho haurien de llegir amb interès i atenció.

I resulta tanmateix entre curiós i divertit també, llegir que el polígraf de Llofriu nota que es va trobant millor, una setmana després de l’infart i ingressat a la clínica Corachan de Barcelona, perquè aquell dia “les minifaldilles de les infermeres em sorprengueren agradablement”. A setanta-cinc anys d’edat, trobo que és un boníssim senyal, no?.