Keep calm
Un poble
Qui no recorda Gigi l’amoroso? o les Paroles…paroles fent duo amb l’Alain Delon? Sí, era la popular Dalida, una de les veus ingènues que associem a la cançó francesa dels seixanta. La Dalida, la que feia servir el francès amb fort accent italià, és la que avui sona al vell edifici del Sindicat, reconvertit en el nou teatre del poble que l’intrèpid Jordi Puig (fotògraf, editor, artista) omple d’activitat com a regidor de Cultura. Sí, posem que parlo de Lladó. A l’Empordà interior, entre Besalú i Figueres, un poble que no arriba als mil habitants i que un voldria veure com un de tants. Lladó com a exemple, o com a símptoma. Un ajuntament amb alcalde i regidors dedicats al poble per crear comunitat inclusiva, amb imaginació, orgull i entusiasme. Persones (l’alcalde Tremoleda és arqueòleg a Empúries) que no viuen de la política, però que aporten el seu bagatge personal al comú. Mentre en alguns despatxos alguns esperen momentums màgics, mentre el soroll de les bombes ens omple d’inquietuds, aquí i allà la bona gent fa funcionar el país... I què hi fa la veu de la Dalida a Lladó? Una de les seves cançons, la que parla de l’enveja que fan els que s’estimen “follement tous les jours”, és la banda sonora que acompanya els ritmes alegres, precisos, d’una colla de dones del poble, totes rondant la vuitantena, que la ballarina i coreògrafa Maria Antònia Oliver ha ensenyat a dansar des de la fragilitat dels seus cossos carregats d’anys. Potser el físic d’aquestes dones ja no pertany al corpus d’allò social, explica l’Oliver, “però tenen el cos més viu que mai i són, sobretot, més lliures”. Un espectacle de llibertat que reforça, com pocs, el sentit de comunitat del poble. Coses així passen als nostres pobles. Alcaldes i regidors que hi deixen la pell pel patrimoni monumental i pel patrimoni humà. Cada dia. Posem que parlo de Lladó, sí. De Lladó, com a exemple i com a símptoma.