Les reflexions de l’expresident

Pasqual Maragall s’ha posat a reflexionar en veu alta. Ho ha fet –com acostuma a fer– en un periòdic italià d’ideologia afí. Molt bé. El mateix expresident demanava als diaris de Barcelona quan ell es presentava a les eleccions que expressessin amb claredat quin era el seu candidat “per desfer equívocs”. Com si calgués, en alguns casos. I a Itàlia Maragall ha parlat alt i clar, i ha proclamat que no pagava la pena reformar l’Estatut. A bona hora, president! No valia la pena “tant d’esforç” i encara menys desplegar “287 articles especificant les competències de Catalunya, una per una i en cada àmbit: l’economia, la justícia...”.

Tot això ha passat manant els d’ell a Madrid i després que el mateix president Maragall rigués totes les gràcies al president superior Zapatero, que li va prometre la lluna estatutària. La lluna de València. Però, com que n’hi ha que no n’aprenen mai, Pasqual Maragall afirma que l’error va ser, en lloc de reformar l’Estatut, no haver mamprès amb la Constitució. Enhorabona. La reforma de l’Estatut ha estat “impossible”. I la de la Constitució, “també ho hauria estat”. Caram, president. Com que no hi ha hagut res a fer amb la llei dels que obeeixen, els partits catalans havien d’haver-se llançat a reformar la dels que manen, que majoritàriament voldrien retocar-la per manar més encara.

Per acabar d’embolicar-la, l’expresident es confirma en la vella idea del federalisme asimètric, que a Espanya confonen amb una teoria matemàtica amb tants partidaris com l’oficialitat del català a Astorga. Pasqual Maragall recupera reflexos. La reforma de l’Estatut ni ha valgut la pena ni ha servit de res i, com a alternativa, els diputats catalans haurien de reformar la Constitució per federalitzar-la, que això sí que ens sortirà més a compte.