L'home sincer

L’home no anava amb obscures intencions. Li hem de reconèixer l’honradesa de la sinceritat, de dir les coses pel seu nom, de no amagar-se als ulls dels altres. Diuen que qui no s’ha d’amagar de res, tampoc no s’ha d’avergonyir de res. L’afirmació és francament discutible. Hi ha històries com la de Marcos que ho demostren. Marcos es movia als voltants d’un institut de Badalona per on repartia les seves fulles explicatives. Com si es tractàs d’una oficina de turisme sui generis i alternativa ambulant. L’home havia explicat, amb totes les faltes d’ortografia del món, que venia “costo del gueno”. N’assegurava la qualitat, n’especificava el preu, advertia els menors que no podien consumir-ne, i hi afegia un plànol per arribar a ca seva. A més de les instruccions precises a través de les quals es podia accedir a la compra. Deia textualment: “esperar en la bentana de detrás de mi casa y en lo banco de asentarse”.

No sé quant temps hagueren d’esperar els Mossos d’Esquadra. M’imagín que no van haver d’estar-se gaire estona en aquell banc, fins que pogueren arrestar-lo. Ell mateix els havia facilitat totes les pistes necessàries per poder-lo localitzar en un temps rècord. Em pregunt com hem de reaccionar davant una notícia com aquesta. Podem riure, perquè la nota fa gràcia, o podem plorar, perquè vivim en un món realment eixelebrat. El venedor de droga no només tenia pocs coneixements d’ortografia. L’home tenia moltes altres limitacions. Diuen que la innocència i la beneitura poden tenir aspectes en comú. Cometre la ingenuïtat de desvetllar un mateix el propi delicte és de gent amb poques llums. Tanmateix, la manca d’intel·ligència o de vivor naturals sempre ens deixen una sensació poc grata. Quan aquestes mancances van unides a una clara estupidesa, no podem deixar de preguntar-nos per quins camins el nostre Marcos particular va arribar a tanta capacitat de ximpleria.