Supliqueu, no exigiu

No sé com pairan la militància de base d’ERC i l’electorat l’etapa del principi de realitat que varen inaugurar ahir. Els capgrossos del partit hauran de fer una mica de reciclatge perquè diuen coses que no lliguen ni amb fum de sabatots. Diuen, no sabem si amb la boca grossa o amb la boca petita, que exigiran calendari per a la negociació, cosa que està fora de tot principi de realitat. Un calendari, no, que sempre trobaran una manera d’incomplir. Un calendari ja entra en el principi de la realitat. El que està fora del principi de realitat és el verb exigir. Quan un s’instal·la en el principi de realitat com ha fet ERC de manera solemne, els verbs autoritzats per al vocabulari de la relació bilateral són altres. Suplicar. Sol·licitar. Implorar. Invocar. Insistir. Instar. Pregar. Pretendre. Demanar. Sobretot, sobretot, el principi de realitat lliga a la súplica i al respecte, molt de respecte. Res d’exigir, amics. Exigir és de quan érem processistes i ens crèiem màgics i teníem la independència a un pam. Exigir, segons el diccionari, és un verb transitiu que significa “demanar imperativament alguna cosa en virtut d’un dret, d’una autoritat o una força”. Sabeu perfectament que el principi de realitat requeria acceptar que no tenim drets, ni autoritat, ni força. El nostre terreny és el del suplicatori, amics. Suplicar, també segons el diccionari, és “demanar amb submissió i humilitat (a algú) de concedir, de permetre, una cosa”. Principi de realitat.