El mirall de l’Escola d’Olot

Els publicistes diuen que la marca és allò que queda quan tot ja ha estat dit, escoltat i consumit. Quan la cosa ja és un nom, com el Blandi Blub, les pastilles d’Avecrem o les velles màquines Olivetti, encara que hi hagin quedat impreses certes tardes d’estiu, una olor de cuina de supervivència que perdura a tantes cases d’avui o la intuïció que l’escriptura guarda alguna semblança amb aquella mecànica entrebancada i impertinent dels teclats d’abans. Ho recordava dissabte passat l’escriptor Àlex Matas a propòsit de l’Escola d’Olot, una marca també persistent, durant la jornada organitzada pel Museu de la Garrotxa per aprofundir en el debat que ha obert l’exposició L’Escola d’Olot. Una Fake News amb 150 anys d’història. Presentada l’any passat a la Fundació Vila Casas i oberta fins a l’1 de maig al museu olotí, no és una exposició que s’hagi comprès gaire bé, pel fet que planteja la impugnació de dalt a baix de tot allò que ha sostingut el prestigi dels artistes d’aquest racó de món, sobre els quals s’ha estès la sospita que servien interessos conservadors, oportunistes i gairebé mercenaris. En lloc d’esquivar l’erupció de malestar que ha despertat la identificació de la preuada escola amb una notícia falsa, amb una etiqueta fal·laç (un malestar que de tota manera desapareix davant de les obres de l’exposició, la majoria excepcionals), la directora del museu, Montse Mallol, va preferir agafar el toro per les banyes i organitzar una jornada per examinar-ne totes les arestes al cor mateix de l’enemic, a l’imponent casal dels Vayreda. Tot i la tarda plujosa i desagradable, hi havia moltíssima gent i perfectament civilitzada: ningú no va esverar-se, ningú no va recriminar els errors de plantejament del muntatge; al contrari, tots van estar d’acord en el negoci fenomenal que havia representat per a la comarca la identificació amb l’escola (Rafel G. Bianchi va recordar que la fira de Sant Lluc era un fastuós mercat negre per als artistes, que podien tornar a casa amb un milió de pessetes a la butxaca) i, sobretot, que una tal denominació no hauria estat possible sense l’existència d’un planter de pintors excel·lents, amb molta molsa als ulls i molt de fang a les mans, provinents de l’eficientíssim planter de les fàbriques de sants. Algú va dir, crec que va ser Moli, que ja està bé posar-se a vegades davant del mirall. T’hi veus les arrugues, però també tot allò que els deus.