Per aquells qui encara, per desconeixement o malesa, ens volien fer creure que l’esport i la política no tenien res a veure, la guerra a Ucraïna ha trencat tots els seus arguments. Sobretot quan el Comitè Olímpic Internacional (COI) va recomanar a federacions i organitzadors de competicions que no “convidin ni permetin la participació d’esportistes o dirigents russos i bielorussos” en les proves atlètiques. L’autòcrata Putin va esperar que acabessin els Jocs de Beijing 2022 per a llançar la seva ofensiva, però ni tan sols es va esperar que acabés la treva olímpica, una vegada passats els Paralímpics.

El COI trencava la seva històrica neutralitat, amb tot el què això li suposarà a partir d’ara quan rebi pressions d’altres perquè també recomani l’exclusió de les competicions dels agressors d’aquests. Igualment per la seva imatge, perquè si ara ha pres partit contra Putin, per què abans ha volgut celebrar dos Jocs Olímpics a la Xina (2008 i 2022)? La Xina, la potència econòmica de la qual no hauria de tapar la permanent vulneració que fa dels drets humans.

Els Jocs a la Xina han estat una eina política per al govern de Beijing: els del 2008, de construcció de la seva marca-país, i els del 2022, de reforçament de la seva posició geoestratègica, ara que tothom té clar que aquest país serà (abans o després) la primera potència econòmica mundial. Poques diferències hi ha amb com el govern Putin ha utilitzat l’esport per a construir la narrativa de la gran Rússia que ara amenaça l’equilibri europeu, aquest relat que entronca amb la Rus de Kíev i els somnis de grandesa de la Unió Soviètica.

Per una banda, des de l’any 2005 que la diplomàcia pública russa –revestida de diplomàcia corporativa– es desplega a través de la indústria del futbol. Les inversions de la gasista Gazprom (38% de capital públic) al FC Zenit, després al Schalke04 (2007), a l’Estrella Roja (2010) o a la mateixa UEFA (2012) van posar de manifest l’interès de Moscou per controlar el relat prorús a mercats estratègics d’una Europa que té un 40% de dependència del seu gas. Fins i tot, l’any 2021, el Kremlin aconseguia fer seure Aleksandr Diukov, president de la Federació Russa de Futbol i CEO de la filial Gazprom Neft, al comitè executiu de la UEFA; s’asseia en una mateixa taula amb Nasser al-Kelaïfi (PSG), estretament lligat amb els interessos de l’emirat de Qatar, un dels altres productors mundials de gas. El fons sobirà de Qatar (QIA) controla el 18,93% de la primera petroliera russa, la també semipública Rosneft, i ha invertit en l’economia de Rússia més de 2.500 milions de dòlars. La geopolítica dels hidrocarburs coincideix amb la geopolítica del futbol.

Per altra banda, el relat prorús no podria consolidar-se sense una estratègia de construcció de marca-país que acompanyés les accions paradiplomàtiques tutelades pel Kremlin. En els processos de conceptualització, disseny i implementació de noves marques de territori, l’esport esdevé un actiu especialment útil. Més enllà de la competició, tant els Jocs de Sotxi 2014, com sobretot el mundial de futbol del 2018, van ser esdeveniments que van tenir una clara intencionalitat política: el Kremlin necessitava plataformes per a reforçar els actius que configuressin la seva imatge internacional, necessitava comunicar, en terminologia tècnica en diríem “consolidar un storytelling”. Malauradament, però, la forma no fa el fons, i des de bon començament es va posar en evidència que ambdós esdeveniments només van blanquejar un règim que ja estava massa potinejat.

Però, com ja s’ha posat de manifest en altres crisis, la guerra a Ucraïna també obre una porta a l’esperança perquè aquest matrimoni entre l’esport i la política pugui donar fruits positius. En situacions de conflicte, s’ha posat de manifest que l’esport és una eina engrescadora per a construir ponts entre comunitats enfrontades, un gran actiu per a aprendre a parlar i escoltar. Els teòrics de “l’esport pel desenvolupament” –llegeixi’s els professors de sociologia John Sugden o Richard Giulianotti– ho han explicat i també ho han posat en pràctica a Irlanda del Nord, Israel o l’Àfrica. L’esport, sobretot practicat entre els infants, és un dels entorns en què després d’una guerra es pot començar a construir més ràpidament la pau.