L’apocalipsi

Faig un xipoller sota la pica de l’aigüera de la cuina. No és intencionat, és clar. Feia dies que anava entestat de llençar un producte d’aquests que netegen les canonades i que cremen i s’enduen les restes de menjar que hagin pogut quedar encastades al colze del tub. Però com que hi veig algun trosset de no sé què enganxat a la reixeta agafo un ganivet i l’utilitzo com a tornavís. I amb tot el tub alliberat i obrint l’aixeta perquè corregués aquella brossa, he fet l’aigua sota la pica. Ja se sap que estem en mans dels especialistes i per molta afició al bricolatge sempre acabes cometent algun desgavell. El cap se me’n va cap a la guerra, perquè les notícies diuen que han bombardejat per primer cop Lviv, principal sortida dels refugiats ucraïnesos. Les bombes són a noranta quilòmetres de Polònia. Lviv, de qui tenim l’esplèndida novel·la de Philippe Sands, sobre els orígens del genocidi i els crims contra la humanitat, la del carrer Est-Oest. És aquesta ciutat que ha canviat tantes vegades d’estat i de nom: Lemberg, Lwów o Lvov. I encara es podria esmentar com Leópolis, ciutat dels lleons. Els edificis han sigut els mateixos però les nacionalitats han anat canviant. Les bombes l’assetgen, com a d’altres ciutats, deixant un rastre de destrucció i de mort. El croat Srecko Horvat, que ha escrit Després de l’apocalipsi, connecta una realitat aclaparadora: la de la pandèmia, crisi climàtica, l’era atòmica amb Txernòbil, i les illes Marshall, amb aquest present, i agafant la idea de Walter Benjamin diu que “el progrés es podria descriure com el nostre perfeccionament de les eines de destrucció massiva”.

Mentre passa tot això, jo em barallo amb el tub d’una pica que m’inunda la cuina. Surto al carrer a Barcelona i em trobo el cafeter magnífic Salvador Sans, i em recorda que avui tindran crema de Sant Josep a la pastisseria Brunells, que ell ha reprès amb altres socis, i que és un establiment de quan Lviv es deia Lemberg. Què millor per rebre l’apocalipsi?