Sobre el Dia Internacional de la Dansa

Es sabut per tothom, sobretot des del món de l'ensenyament en general i de l'artístic en particular, que per motivar i estimular l'alumne no hi ha res més constructiu i engrescador que aprendre i admirar d'aprop tots aquells/es que han fet del fet artístic la seva manera de viure i guanyar-se la vida. Se n'hi diuen professionals.

Sóc professora de dansa clàssica. No vull reivindicar res. Ara no. Però reconec que m'hauria agradat viure el DID (Dia Internacional de la Dansa) amb una mica més d'entusiasme per part d'alguns estaments institucionals i sobretot en la difusió i programacions dansístiques als mitjans de comunicació. Per bé que és veritat que per el circuit nacional (de Catalunya) vàrem saber que a Olot es va celebrar aquest dia amb diferents actes, no deixa de ser un cas aïllat per una diada de caire internacional. I a la resta del país? I a la resta de l'Estat espanyol? O és que realment la dansa és una disciplina tan minoritària que no paga la pena dedicar-hi ni un dia de debò.

Més que res per a tots aquells alumnes que estudien dansa, que un dia volen ser professionals i no tenen més motivació que l'energia que desprèn la mestre o el mestre envoltats de les parets de l'aula de moviment. Com a col·lectiu trobo que seguim estant una mica desemparats malgrat els esforços de molts i el recolzament de pocs.