ETA, atur, habitatge i... polítics

Si hem de creure el que ens assegura el CIS, el comportament de la classe política i dels partits ja és la cinquena preocupació que més esmenten els ciutadans de l'Estat espanyol entre els problemes que han d'afrontar. De fet, segons l'enquesta, a la gent ens amoïna més l'actitud dels polítics professionals que no pas la inseguretat ciutadana o les drogues, posem per cas. I només el terrorisme, l'atur, la immigració i l'habitatge ens intranquil·litzen encara més que les persones que encapçalen les institucions.

El problema és que se suposa que els polítics tenen, com a funció principal, la de resoldre els problemes col·lectius de la societat. La paradoxa, per tant, és extraordinària i equivalent a la que es produiria si la població considerés que una de les principals dificultats per tenir una bona salut fos l'activitat dels metges; o que el problema essencial per a l'abastament de peix fos l'existència de peixateries a les ciutats.

És important tenir en compte que ni els enquestadors ni els enquestats no han distingit entre uns polítics i uns altres, cosa que indica que -com a mínim els que han dissenyat el sondeig- consideren irrellevant que aquests polítics problemàtics pertanyin a partits diferents, amb programes teòricament contraposats.

Les dades genèriques no ens permeten interpretar què passa a Catalunya, però intueixo que aquí la ciutadania pot conservar una opinió una mica millor dels partits que la representen. I és que se suposa que existeix un àmbit polític diferent, que té com a prioritat manifestada la de defensar els interessos dels catalans, fins i tot a costa de renunciar a fer carrera pels passadissos de l'Estat, a Madrid. Però també en això avancem cap a l'harmonització: aviat ens adonarem que aquests -també i des de sempre- el que volen és ser ministres. I, si pot ser, d'alguna cosa més substanciosa que no pas la Marina.