A la tres
A la Marta
No recordo quin dia et vaig conèixer. Sé que feia tants anys que formaves part de la meva quotidianitat que em costa recordar la vida sense tu. Durant la primera etapa en aquest diari, aviat farà trenta anys, no vam teixir una gran amistat. Però el projecte de mitjà local es va anar empetitint i a la redacció vam quedar quatre gats. No sé si ens vam fer amigues perquè l’alternativa devia ser xerrar amb les parets d’aquella minúscula redacció del centre de Badalona. I tu, tan organitzada i tan perfeccionista com eres, puc imaginar que vas decidir que era el nostre moment. Segurament per una qüestió pràctica. No se t’escapava mai res, amiga. Va ser aleshores quan vaig descobrir la Marta que s’amagava sota aquella aparença rígida i aquella mirada desconfiada. Et vas convertir en la meva mestra. En la meva companya de vida. En la meva amiga amb majúscules. Vam aprendre plegades a ser millors periodistes, a ser mares, a triar de qui podíem refiar-nos, i de qui no, dins del món de la premsa local. La gran lliçó que m’emporto d’haver-te conegut, o una de tantes, és que sempre s’ha de donar una oportunitat a l’amistat, també quan a l’altra banda hi ha una persona amb qui, d’entrada, sembla que t’uneixen poques coses. No vull imaginar tot el que m’hauria perdut si no haguéssim fet aquell gran pas. Només per escoltar una i mil vegades la teva història d’amor amb en Simon ja pagava la pena trencar la barrera. O les anècdotes acumulades als teus infinits viatges. Sempre tenies la maleta a punt. No he conegut mai un cul inquiet com tu. Sabia que sempre estaves preparada per marxar però no podia esperar, ningú podia esperar, que emprendries tan aviat i tan injustament el viatge definitiu. Avui plorem tots la teva absència, però et vull recordar amb el somriure permanent i l’admiració que em provocava la teva ironia esmolada. I creu-me, estimada Marta, que seguiré cercant darrere de cada persona d’aspecte reservat una oportunitat per descobrir un ésser meravellós. Gràcies per tant!