La banalitat de les promeses

L’any 2017, Albert Maestre Fuentes va defensar a la Universitat de Barcelona la tesi, dirigida per un servidor, amb un títol premonitori: Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sáhara Occidental. La tesi demostra, precisament, que Espanya va enganyar no sols el poble sahrauí, sinó també el conjunt de la comunitat internacional. Si bé l’any 1974 l’ambaixador espanyol davant les Nacions Unides, Jaime de Piniés, va comunicar que el govern, encara franquista, acceptava la descolonització del Sàhara Occidental i que assumia el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, finalment no va complir amb la paraula donada. Va cedir unilateralment el territori al Marroc i Mauritània, al marge de la llei internacional. Per tant, el canvi de posició de l’Estat espanyol, promogut pel PSOE de Pedro Sánchez, sobre el Sàhara Occidental és relatiu. És un engany més dels molts que ha hagut d’aguantar aquesta colònia espanyola a l’Àfrica. Els polítics espanyols, siguin franquistes o siguin socialistes, sempre enganyen. El seu nacionalisme els impedeix de respectar la diversitat nacional i els drets humans.

L’esquerra, per ideologia, respecta altres diversitats identitàries, i com que la dreta espanyola és encara ara cavernícola en aquest aspecte, sembla molt progressista. De vegades és tan sols un reconeixement retòric, que no va acompanyat d’un reconeixement real del dret a ser diferent. Així i tot, manifestar-ho li ha valgut les crítiques dels liberals conservadors, com ara les que va formular Mark Lilla als anys 90 contra les “polítiques d’identitat” perquè afavorien, segons ell negativament, “guerres culturals” a partir de les reivindicacions feministes, els discursos racials o els debats entorn de l’apropiació cultural. Però és que quan la diversitat té un fonament nacional, llavors l’obturació mental és total a dreta i a esquerra. L’Estat espanyol és castellanista i Madrid és Espanya, com assegura sense ruboritzar-se Isabel Díaz Ayuso, que és una mena de reinterpretació de l’America first trumpista.

Pedro Sánchez va anunciar aquest canvi de posició sobre el Sàhara, que per al Front Polisario “dona suport a l’ocupació i encoratja l’agressió” marroquina, mentre les bombes russes queien sobre Kíiv i Mariúpol. Al mateix temps que el cap del govern espanyol se sumava a les denúncies de la comunitat internacional contra la invasió il·legal d’Ucraïna perpetrada per Putin, ell n’afavoria una altra, d’invasió. Que les relacions internacionals no tenen ànima ho sap tothom. La rebequeria dels socis de govern del PSOE no s’ha traduït en res. Amb la promesa que el conflicte català es resoldria en una taula de diàleg, Unides Podem fa el mateix. La realitat és que la taula no es reuneix, com real és que l’ambaixadora marroquina ha retornat a la capital espanyola arran del gir sanchista i l’ambaixador algerià ha estat cridat a consultes. Quan s’arriba en aquest punt és que ja s’han repartit les cartes i la partida està en marxa. Els sahrauís passaran a ser, com a molt, una comunitat autònoma del Marroc amb una sobirania tan minsa com la catalana, que ni tan sols té el poder de decidir que l’Institut Català de Finances es transformi en un banc públic, o per dissenyar un model d’escola propi. Catalunya no és una colònia en el sentit estricte, però la manca de sobirania és la mateixa.

Els conflictes nacionals dominen el món. Gairebé sempre es barregen amb conflictes geoestratègics. És per això que els drets nacionals sucumbeixen als interessos dels estats consolidats. Tot i això, la identitat prendrà un paper molt important en les societats humanes actuals. De fet, com ha escrit a bastament la professora Liah Greenfeld, quan els individus són conscients d’aquesta identitat, reivindiquen ser reconeguts i el nacionalisme es transforma en un moviment generador d’ordre. Però el nacionalisme no és uniforme ni es manifesta de la mateixa manera a tot arreu. No és el mateix el nacionalisme cívic i col·lectivista francès que el nacionalisme cívic i individualista anglès o bé el nacionalisme ètnic i autoritari rus. No obstant això, escatir quin tipus de nacionalisme és el dels sahrauís no revertirà el fet que l’Estat espanyol ha enganyat un poble que el franquisme sostenia que era espanyol –fins i tot tenia procuradors en Corts–, amb un DNI com el de tots els espanyols, i que, de cop, va deixar de ser-ho, abandonat a la seva sort o, per ser més precisos, mal venut a la monarquia autòcrata marroquina.