L’error de Rufián

Aquest article no va de l’error que Gabriel Rufián va cometre al fer-se preguntar per un periodista al qual havia dit que mai respondria, en un parlament d’on fa anys va dir que al cap de 18 mesos marxaria, per validar les tesis de la Guàrdia Civil contra l’independentisme. Això és senzillament una de les conseqüències del que realment és important: en Rufián en si mateix com a màxim exponent d’un error estratègic d’una part de l’independentisme. Una aposta fallida, acomplexada, basada en renúncies i únicament al servei dels interessos de partit. Interpretada també d’una manera totalment equivocada: el menyspreu a la llengua catalana, el to xulesc, la inconsistència. Sense entendre, més enllà dels tòpics, dues coses que cal saber. La primera: l’independentisme va créixer quan Convergència va apostar per la independència. Després han vingut moltes més coses i fets i gent. Però el salt en nombre d’escons independentistes i del suport social que això implica el protagonitza Artur Mas. Un cop afegits aquests diputats, per més renúncies identitàries i per més giragonses ideològiques que s’hagin pogut fer, som on som. El segon error és pensar que rebaixant els teus plantejaments nacionals i renunciant als teus trets identitaris amplies la base de la causa independentista. Podria ser que alguna gent no independentista et voti, podria ser. Però ho fa, precisament, perquè te’n desdius. Aquests nous votants del teu partit no s’estan apuntant a la independència, al contrari: s’apunten al teu partit precisament perquè, d’alguna manera, hi estàs renunciant. L’exemple més clar d’aquest fet és que s’estudiï la seva possible candidatura a Santa Coloma de Gramenet. L’error de Rufián no és que ara ell doni per bons els arguments de la Guàrdia Civil. Rufián és l’error de l’independentisme que ha donat per bons una pila de tòpics ben falsos.