Persistència i repetició

Persistència és una de les paraules que s’han fet servir més per definir el treball de Giorgio Morandi. I repetició, perquè quedi clar que pintava les seves natures mortes amb l’obstinació d’un bou. Però no és la perseverança una de les qualitats primeres de l’acte creatiu? I repetir-se, afrontar una vegada i una altra el mateix tema, no és ben mirat la humilitat de l’artista i, al mateix temps, el seu coratge? A l’exposició de la Pedrera hi ha persistència i repetició, com en la vida de tanta gent corrent, però la pintura té el do d’atrapar els intervals inadvertits dins la monotonia. Fins i tot passant la vista amb pressa pels seus bodegons de flors, no pots deixar d’adonar-te que hi ha algun gerro que reapareix, encara que entre un quadre i l’altre hagi transcorregut més d’una dècada. És com retrobar-te un vell conegut, una gerra de franges blaves, un pitxer sense importància que et commou perquè encara és allà, per temps que passi, mentre les flors es marceixen. Els atuells apinyats damunt una taula que és com la ratlla de l’horitzó sostenen solidàriament la mateixa impugnació de l’oblit. Hi ha qui diu que les natures mortes de Morandi es deuen només a la pintura perquè defugen cap relació amb el lloc on van ser pintades. No m’ho sembla pas: tenen exactament la mateixa llum que els seus paisatges bolonyesos. Ampolles, bols i teteres són les cases i els camins de Grizzana, són les seves germanes i el jardí de clavells i crisantems al pati de Via Fondazza, són els mobles tronats del seu estudi, amb el catre i l’estufa en un racó, són la runa de la guerra i la pols daurada de després.